dimarts, 30 d’abril del 2013

Desaferrar-nos per viure bé



"L'aferrament és una vinculació mental i emocional (generalment obsessiva) a objectes, persones, activitats, idees o sentiments, originada en la creença irracional que aquest vincle proveïrà, de manera única i permanent, plaer, seguretat o autorealització." Segons Walter Riso al seu llibre 'Desapegarse sin anestesia'

El que defineix l'aferrament no és tant el desig,  
sinó la incapacitat de renunciar a ell.





Tipus d’aferraments:
afectiu: convertim l’altra persona amb la raó de la nostra existència.
material: centrem la felicitat en tenir, posseir, ostentar. Valem més pel que tenim que pel que som
ideològic: les falses creences o els fanatismes extrems que ens porten a lluitar i causar guerres o rivalitats per ideologies.

Aferraments comuns:
-        Fama, poder, bellesa, autoritat, aprovació social, internet, joc, moda, parella.
-         Tot allò que implica que hi donem l’ànima a canvi d’obtenir plaer, seguretat o un dubtós sentit d’autorealització.
-        Tot allò que volem posseir i canviem pel nostre jo i, que al final, ens fa sentir buits.

El desaferrament no és...
-          un allunyament fred, posar distància
-          una acceptació resignada
-          un comportament d’indiferència
-          un comportament infantil
-          una ruptura de les nostres relacions
-          tractar les persones de forma freda per tal que no ens facin mal
-          no és tapar o eliminar els sentiments dolorosos o agradables

Les premises del desaferrament:
-        Cada persona és responsable de si mateixa
-        No podem resoldre problemes que no ens corresponen
-        Ser conscients del que podem canviar i què no podem canviar
-        Implica viure el moment present, acceptar la realitat
-        Renunciar al control i a la por pel que pugui passar (preocupacions)
-        Ens permet gaudir de la vida a pesar dels problemes encara no resolts
-        Deixar de reaccionar, per actuar responsablement coneixent els nostres límits.
-        Alliberament per comprometre’ns i estimar de manera que fem bé als altres sense fer-nos mal a nosaltres mateixos
-        La meva felicitat només depèn de mi.


Beneficis de desaferrar-nos
-        Sensació de serenitat
-        Pau interior
-        Capacitat de donar i rebre amor de forma que ens engrandeixi i incrementi la nostra energia
-        Llibertat per trobar solucions reals als nostres problemes. Ens allibera a nosaltres i els que ens envolta, ja que fem els altres capaços per trobar ells mateixos les seves pròpies solucions als seus problemes.
-        Aprenem a estimar sense por, a donar tot el millor que portem dins.
-        Deixar de patir
-        Que res sigui imprescindible per ser feliços


Eines pràctiques per fomentar el desaferrament:
-          Observar-nos. Practicar la introspecció.
o       Què em fa pres? Quines dependències tinc? (materials i afectives)
o       Què guardo que no faig servir?
o       Quines relacions mantinc per compromís que ja no m’aporten valor?
-          Generar alternatives.
o       Avaluar les pèrdues i els guanys. Què hi guanyo i a canvi de què?
o       Entendre les pors que marquen la meva conducta i abraçar-les.
o       Crear una altra manera de fer, de viure i de veure les coses.
o       Anar a la simplicitat, al que és més senzill (que no vol dir fàcil)
-          No tenir expectatives, deixar anar el resultat
o       Posar la satisfacció i l'atenció en el moment present, en el camí i no en la meta.
o       Dipositar la nostra felicitat en les coses realment importants, valorar les coses que ens fan sentir alegres, vius, agraïts, entusiasmats.
-          Compartir el que tenim.
o       Donar als altres (temps, recursos, etc), practicar la generositat.
o       Confiar en rebre, obrir-nos i permetre que arribin coses noves.


Com desaferrar-nos?

-        Saber destriar el que es superflu del que és necessari per a la nostra supervivència física, emocional i psicològica. Observar-nos.
-        Veure on es situa el nostre desig que condiciona la nostra felicitat o el nostre patiment.
-        Estar obert a totes les possibilitats. Practicar l’obertura de pensament. Acceptar el que és, tal com és.
-        Comprometre’ns amb el desaferrament. Permetre que els que ens envolten siguin com són. No pretendre canviar els altres.
-        Fer de la incertesa un element essencial de la meva experiència. Entendre que la incertesa és el camí cap a la llibertat. La pròpia incertesa ens pot donar seguretat.
 

La paradoxa de l’aferrament

Si volem gaudir del vol o el cant d’un ocell l’hem de deixar lliure. Un ocell en captiveri, no cantarà igual que en plena llibertat. Per tant, si volem relacions autèntiques, hem d'acceptar els altres tal com són. Si volem ser autèntics, hem de ser lliures de tot el que condiciona la nostra felicitat.


FRASES CÈLEBRES
“No podràs descobrir nous oceans, sinó tens el coratge de perdre de vista la costa.” Anònim.
“Quants més aferraments deixis caure pel camí de la vida, més aprop estaràs de trobar-te a tu mateix”. Walter Riso
"El desaferrament no és abandonament, sinó amor incondicional"
"El desaferrament no consisteix en no tenir somnis, sinó no tenir por a perdre'ls, o a perdre el que hem assolit"

LLIBRES RELACIONATS
Ø      Ya no seas Codependiente – Melody Beattie
Ø      Desapegarse sin anestesia -  Walter Riso
Ø      Ámame para que me pueda ir. Pares i fills des de l’ecologia emocionalMercè Conangla i Jaume Soler.


diumenge, 7 d’abril del 2013

De la granota bullida al mico saltarí

Coneixeu la faula de la granota bullida?

Si posem una granota en una olla d’aigua bullint immediatament intenta sortit. Però si posem la granota en aigua a temperatura ambient, i no l’espantem, es queda tranquil.la. Quan la temperatura s’eleva entre 21 i 26 graus, la granota no fa res, i fins i tot sembla passar-s’ho bé. A mesura que la temperatura augmenta, la granota està cada vegada més atordida i, finalment, no està en condicions de sortir de l’olla.
Encara que res l’hi impedeixi, la granota es queda allí i es cou. Per què? perquè el seu aparell intern per a detectar amenaces a la supervivència està preparat per a canvis sobtats en el medi ambient, no per canvis lents i graduals.

Això és el que ens pot passar si no posem els nostres propis límits, si ens deixem escalfar en excés per un clima estressant, ple toxicitats emocionals, per injustícies en les que som partíceps, i que a la llarga ens passaran una factura seriosa.

Detectem que estem en aquesta olla d'aigua calenta quan sentim una necessitat profunda de canvi, una sensació de buit existencial, quan ens preguntem pel sentit de la vida i el per què de tot plegat.

Jo mateixa, havent passat per aquest estadi revelador, i trobant-me encara dins aquesta olla d'aigua calenta que per mi és aquest sistema injust, manipulador i deshumanitzant, intento saltar de l'olla, però canviant una mica la faula. Ja em direu què en penseu ;-).

La faula del mico saltarí

Més que una granota que vol saltar de l'olla per no morir socarrimada i no sap on caurà 'viva' quan salti, penso que alguns de nosaltres actuem més aviat com a micos ben instal·lats en les altes branques d'un arbre que hem anat 'trepant' a mesura que vivíem i en el que tenim les necessitats de l'ego cobertes. El menjar abundant, l'absència de guerres, i el solet que fa a les branques més altes ens dóna un confort del qual ens pensem que en som mereixedors.

Peró un dia, obrim els ulls i ens atrevim a ampliar la mirada. Mirem a baix, a dalt, als costats i no podem creure el que ens envolta. Espantats, no estant d'acord amb el sistema que impera en el nostre arbre, qüestionem el patiment/satisfacció que genera l'estar instal·lats a la nostra fabulosa branca. Ens fem preguntes, busquem respostes, aixequem la vista a l'horitzó i veiem altres arbres que sí funcionen d'acord amb els nostres valors autèntics. Observem, pensem, intuïm, creem! models més vàlids, més humans, més sostenibles, més justos i solidaris, dels quals voldríem participar. Ens adonem que des de la 'nostra branca' poc podem fer, i busquem, per vital necessitat, altres arbres on poder desenvolupar-nos, on poder ser qui som.

Llavors, davant d'aquest anhel, s'esdevé el gran dilema
què faig? Baixo de l'arbre per pujar a l'altre? o em preparo per saltar d'un arbre a l'altre?

Si baixo m'exposo a l'aventura. M'arrisco a renunciar durant un temps al menjar i el confort de les branques més altes, i, el que és pitjor, com que no estic acostumat a trepitjar la humil terra ferma, puc ser devorat per un predador!

Si m'entreno per saltar, invertiré un temps i esforços enormes que tampoc m'asseguraran un salt exitós. Res guareix l'eterna incertesa, i si caic,... tampoc em lliuraré del predador. A més, des de dalt, seré la riota de tots els altres micos, que confirmaran encara més que 'ja estan bé com estan'.

I així passem la vida fins que fem l'acte de fe. Alguns 'baixant de l'arbre' per necessitat immediata perquè ja no poden més i és l'únic camí que troben (o el vàlid per ells), i d'altres que s'entrenen per fer el 'salt de la vida', o més ben dit el 'salt cap a la vida'.

Afortunadament, cada vegada hi ha més micos que, a part d'aventurers i valents, ens serveixen d'inspiració als altres que ens entrenem hores i hores, per baixar o per saltar algun dia no molt llunyà. Perquè està clar, que el canviar-me a mi mateix ja és amb caràcter d'urgència.

Com diem sempre, 'mai és el millor moment', però i si no és ara, quan?

Quant de temps podem sobreviure somiant i postergant el viure?

dijous, 4 d’abril del 2013

Un conte 'La ventana del hospital'

Comparteixo aquest conte. Desitjo que us agradi i ens inspiri a mirar què portem al nostre interior, qüestionar-nos els filtres a través dels quals mirem la vida i, malgrat els núvols, pintar la vida de colors.

"El que és fora és dins, i el que és dins, és fora" 

.

La ventana del hospital

Dos hombres, ambos seriamente enfermos, ocupaban la misma habitación de un hospital.
A uno de ellos se le permitía sentarse en su cama por una hora cada tarde para ayudar a drenar los fluidos de sus pulmones. Su cama estaba junto a la única ventana del cuarto.

El otro hombre debía permanecer todo el tiempo en su cama tendido sobre su espalda.
Los hombres hablaban por horas y horas. Hablaban acerca de sus esposas y familias, de sus hogares, sus trabajos, su servicio militar, de cuando ellos han estado de vacaciones, etc.


Y cada tarde en la cama cerca de la ventana, el hombre que pedía sentarse,se pasaba el tiempo describiéndole a su compañero de cuarto las cosas que él podía ver desde allí.

El hombre en la otra cama, comenzaba a vivir, en esos pequeños espacios de una hora, como si su mundo se agrandara y reviviera por toda la actividad y el color el mundo exterior. Se divisaba desde la ventana un hermoso lago, cisnes, personas nadando y niños jugando con sus pequeños barcos de papel. Jóvenes enamorados caminaban abrazados entre flores de todos los colores del arco-iris. Grandes y viejos arboles adornaban el paisaje y una ligera vista del horizonte en la ciudad podía divisarse a la distancia.


Como el hombre en la ventana describía todo esto con exquisitez de detalle, el hombre de la otra cama podía cerrar sus ojos e imaginar tan pintorescas escenas.


Una cálida tarde de verano, el hombre de la ventana le describió un desfile que pasaba por ahí. A pesar de que el hombre no podía escuchar a la banda, él podía ver todo en su mente, pues el caballero de la ventana le representaba todo con palabras tan descriptivas. Días y semanas pasaron.

Un día la enfermera de la mañana llegó a la habitación llevando agua para el baño de cada uno de ellos, y descubre el cuerpo sin vida del hombre de la ventana, él mismo que había muerto tranquilamente en la noche mientras dormía. Ella se entristeció mucho y llamó a los dependientes del hospital para sacar el cuerpo.

Tan pronto como creyó conveniente, el otro hombre pregunto si podía ser trasladado cerca de la ventana. La enfermera estaba feliz de realizar el cambio, luego de estar segura de que estaba confortable, ella le dejó solo. Lenta y dolorosamente se incorporó apoyado en uno de sus codos para tener su primera visión del mundo exterior.


Finalmente, iba a tener la dicha de verlo por si mismo, se estiró para, lentamente, girar su cabeza y mirar por la ventana que estaba junto a la cama. Solo había un gran muro blanco. Eso era todo..

El hombre preguntó a la enfermera qué pudo haber obligado a su compañero de cuarto a describir tanta cosas maravillosas a través de la ventana. La enfermera le contestó que ese hombre era ciego y que por ningún motivo él podía ver esa pared.


Ella dijo:
- Quizás él solamente quería darle ánimo.


Publicat en el llibre 'Cuentos con alma' de Rosario Gómez (2006)