dissabte, 20 de setembre del 2014

Canviar o no canviar? (aquesta és la qüestió)

Un procés de coaching o de teràpia personal sol néixer d'una situació o estat inicial que genera malestar, incomoditat, patiment, etc. La motivació principal per la qual una persona fa un procés és per canviar aquesta situació per una de més sana, sostenible, beneficiosa.

A priori pot ser que cerquem el canvi en l'exterior: canvi de feina, tallar amb relacions tòxiques, trobar o deixar la parella, tenir més temps lliure, millorar les relacions familiars, incrementar els ingressos, fer una vida més saludable, estimar-se més, reduir l'estrès de l'entorn, disminuir les responsabilitats, deixar un mal hàbit, etc.

Tot bon terapeuta i coach, en l'acompanyament en el procés de canvi, centra a la persona en ella mateixa i la situa en la seva zona d'influència. Recull aquesta voluntat de canvi, destria quin és el problema, defineixen conjuntament l'objectiu i, amb les eines adequades, dissenyen el camí. La feina a fer es basa sobretot en l'empoderament personal, en mantenir la motivació, treballar les pors, gestionar les emocions, reconectar-se amb els propis valors, redissenyar la pròpia vida.

Aquest camí cap a l'objectiu està relacionat amb el camí cap a un mateix. No és fàcil conèixer-se, el treball d'acceptació és dolç i amarg al mateix temps. Per una banda descobreixes els teus dons i virtuds, i per l'altra comences a veure les teves pors i ombres.

En el món del coaching estem enfocats en el canvi personal (intern i extern). "Canvia tu i tot canviarà", "El que és dins, és fora".

Em pregunto, després de caminar algunes hores en aquest camí de l'autoconeixement, si finalment el canvi extern és clau per ser feliç. Vull pensar que quan ens acceptem tal com som, som capaços d'acceptar les circumstàncies, les relacions, la feina, les persones que t'envolten, els teus defectes, etc.

La vida passa a ser d'una contínua lluita per canviar el que no m'agrada per arribar a gaudir-ne. Crec que el camí de l'autoconeixement és circular o en espiral. Rodes, gires i dónes tombs per acabar al mateix punt de partida però amb un punt de vista diferent.


Admiro totes aquelles que són capaços de canviar la seva vida acabant per fi amb una relació que els perjudica, deixant una feina que no els agrada, posant fi a una situació incòmode, ... i també admiro a tots els qui, sense canviar aparentment res del seu exterior, han pogut transformar la seva actitud i arribar al mateix punt: 
ser feliços.

dimarts, 16 de setembre del 2014

V, un gran moviment sistèmic




La concentració de més d’un milió i mig de catalans a Barcelona el passat 11 de setembre de 2014, de forma voluntariosa, ordenada, pacífica, respectuosa, silenciosa, sense insults ni incidents, amb l’alegria i la voluntat per bandera, va ser un autèntic moviment sistèmic de tot un poble que, més enllà de la imatge visual i la gran obra d’art humana, pot ser clau, energètica i sistèmicament, en la seva història com a poble.
 
La voluntat: VOTAR. Votar per decidir el seu propi futur en un acte responsable i conscient, incloent totes les opcions, escoltant l’opinió de tots els membres, i acceptant la voluntat de la majoria per crear un país nou, amb i per als seus ciutadans.

Un moviment global (físic i emocional) d’aquestes dimensions, ja no el pot aturar cap norma ni cap llei en una societat civilitzada. Els catalans hem cridat de forma silenciosa, sense perdre el seny ni el somriure, fent honor a la nostra rauxa d’imaginar l’impossible i fer-ho! Això només ho pot fer un poble sense por, segur d’ell mateix i que se sent fort per fer front les adversitats, capaç de reconèixer el seu passat i capaç de prendre les regnes del seu esdevenir.

No podem crear el futur si no som capaços de mirar el passat amb pau, calma, acceptant i honorant els que van ser abans que nosaltres. Catalunya ho ha fet. Ha honorat la seva història, ha recollit el llegat i s’hi ha inclinat celebrant el Tricentenari del 1714. Ara viu el seu present amb incertesa però plenitud, amb valentia i molta confiança. És per això que ara pot somiar amb la seva llibertat, agafant les regnes del seu futur, creant-lo, transformant allò que som per allò que volem ser.

No es vol mal a cap poble veí, a cap persona que pensi diferent. Com a catalans tenim l’afany de tirar endavant per nosaltres mateixos, sense esperar reconeixements ni sentir-nos diferents ni encaixonats en una bandera ni lleis que no són les nostres. Ser qui som, qui volem ser.

Com a catalana de cor, puc dir que l’acte de la V va ser per mi una festa, profunda i sentida. L’alegria era desbordant i serena alhora, es contagiava i fluïa pel propi collage humà. El màxim plaer de ser part d’un tot i ser tan insignificant alhora, ...sublim! El meu anhel i el de molts semblava ser compartit i escoltat, envolcallat per la gran massa crítica que volia decidir fermament el seu demà. Un pur acte de consciència individual i col·lectiva que et fa capaç de cop, que et fa conscient de les teves arrels, nodrint el cor i l’ànima de tal manera que et permeten prendre consciència de les teves ales, prendre l’esperança necessària per començar a somiar en formar part d’un país normal. Ni millor ni pitjor que els altres... només el meu estimat país.

Un país no són només les fronteres, la seva riquesa econòmica o del territori, els seus paisatges o la gent que s’apodera del teu cor. El meu país per a mi és la meva forma de viure (sentir, parlar, actuar, relacionar-me). Parlar la meva llengua sense recança, viure les meves tradicions, poder parlar de la història de cadascun dels que han sigut abans que jo, i relacionar-me des del que sóc: un jo canviant que es transforma, amb moltes mancances i també virtuts, que acull en el seu cor un anhel de llibertat que prové de més enllà de mi.

Quan transites pel camí del creixement personal, o quan observes les grans barbàries bèl·liques que s’esdevenen en aquest petit nostre món, aquests aspectes identitaris esdevenen duals i semblen secundaris, prescindibles. Molts cops hi he reflexionat quan he viatjat arreu del món i he vist situacions i conflictes que m’han tret la son i m’han commogut en la impotència. 

Més enllà de la seva riquesa o la seva pobresa, tots els pobles volen ser ells mateixos, mantenir la seva identitat per damunt de tot. Defenso i opino que cal preservar les diversitats de cada poble, comunitat i persona. D’igual manera que tots som iguals i diferents alhora, i ens enriquim quan respectem i enaltim les nostres diferències, aportant riquesa al conjunt.


Per fer un món millor, necessitem poder ser la millor versió de nosaltres mateixos. Per això el meu país necessita construir la seva millor versió. Per fi, ara ha arribat l’hora!

Bon camí cap a la independència!




 Per ampliar la notícia clica aquí