La concentració de més d’un milió i mig de
catalans a Barcelona el passat 11 de setembre de 2014, de forma voluntariosa,
ordenada, pacífica, respectuosa, silenciosa, sense insults ni incidents, amb
l’alegria i la voluntat per bandera, va ser un autèntic moviment sistèmic de
tot un poble que, més enllà de la imatge visual i la gran obra d’art humana,
pot ser clau, energètica i sistèmicament, en la seva història com a poble.
La voluntat: VOTAR. Votar per decidir el seu
propi futur en un acte responsable i conscient, incloent totes les opcions,
escoltant l’opinió de tots els membres, i acceptant la voluntat de la majoria
per crear un país nou, amb i per als seus ciutadans.
Un moviment global (físic i emocional)
d’aquestes dimensions, ja no el pot aturar cap norma ni cap llei en una
societat civilitzada. Els catalans hem cridat de forma silenciosa, sense perdre
el seny ni el somriure, fent honor a la nostra rauxa d’imaginar l’impossible i
fer-ho! Això només ho pot fer un poble sense por, segur d’ell mateix i que se
sent fort per fer front les adversitats, capaç de reconèixer el seu passat i
capaç de prendre les regnes del seu esdevenir.
No podem crear el futur si no som capaços de mirar el
passat amb pau, calma, acceptant i honorant els que van ser abans que
nosaltres. Catalunya ho ha fet. Ha honorat la seva història, ha recollit el
llegat i s’hi ha inclinat celebrant el Tricentenari del 1714. Ara viu el seu
present amb incertesa però plenitud, amb valentia i molta confiança. És per
això que ara pot somiar amb la seva llibertat, agafant les regnes del seu
futur, creant-lo, transformant allò que som per allò que volem ser.
No es vol mal a cap poble veí, a cap persona
que pensi diferent. Com a catalans tenim l’afany de tirar endavant per
nosaltres mateixos, sense esperar reconeixements ni sentir-nos diferents ni
encaixonats en una bandera ni lleis que no són les nostres. Ser qui som, qui
volem ser.
Com a catalana de cor, puc dir que l’acte de
la V va ser per mi una festa, profunda i sentida. L’alegria era desbordant i serena
alhora, es contagiava i fluïa pel propi collage humà. El màxim plaer de ser
part d’un tot i ser tan insignificant alhora, ...sublim! El meu anhel i el de
molts semblava ser compartit i escoltat, envolcallat per la gran massa crítica
que volia decidir fermament el seu demà. Un pur acte de consciència individual
i col·lectiva que et fa capaç de cop, que et fa conscient de les teves arrels,
nodrint el cor i l’ànima de tal manera que et permeten prendre consciència de
les teves ales, prendre l’esperança necessària per començar a somiar en formar
part d’un país normal. Ni millor ni pitjor que els altres... només el meu
estimat país.
Un país no són només les fronteres, la seva riquesa
econòmica o del territori, els seus paisatges o la gent que s’apodera del teu
cor. El meu país per a mi és la meva forma de viure (sentir, parlar, actuar,
relacionar-me). Parlar la meva llengua sense recança, viure les meves
tradicions, poder parlar de la història de cadascun dels que han sigut abans
que jo, i relacionar-me des del que sóc: un jo canviant que es transforma, amb
moltes mancances i també virtuts, que acull en el seu cor un anhel de llibertat
que prové de més enllà de mi.
Quan transites pel camí del creixement
personal, o quan observes les grans barbàries bèl·liques que s’esdevenen en
aquest petit nostre món, aquests aspectes identitaris esdevenen duals i semblen
secundaris, prescindibles. Molts cops hi he reflexionat quan he viatjat arreu
del món i he vist situacions i conflictes que m’han tret la son i m’han
commogut en la impotència.
Més enllà de la seva riquesa o la seva pobresa,
tots els pobles volen ser ells mateixos, mantenir la seva identitat per damunt de tot. Defenso i
opino que cal preservar les diversitats de cada poble, comunitat i persona. D’igual
manera que tots som iguals i diferents alhora, i ens enriquim quan respectem i
enaltim les nostres diferències, aportant riquesa al conjunt.
Per fer un món millor, necessitem poder ser la
millor versió de nosaltres mateixos. Per això el meu país necessita construir
la seva millor versió. Per fi, ara ha arribat l’hora!
Bon camí cap a la independència!
Per ampliar la notícia clica aquí
Dedicat a tu, Boira! i a tots els gossos que m'heu robat el cor. Els que no, és perquè encara no he tingut el gust de conèixer-vos ;-)!
