Sóc a la pouponnière de Dakar.
Estar en una sala amb quaranta nens i nenes al voltant de l'any d'edat, per mi és com estar en un paradís, tanmateix com la vida. La vida quan la percebem en l'abundància, la que, de vegades, et posa a l'abast incomptables i òptimes possibilitats en cada petit racó, en la que tot és fantàstic, lluminós, tot fa olor de primavera... Allà on miro hi ha aprenentatge, superació, amor, present, ...vida!
Un present fàcil que consisteix en gaudir i fluir en el temps. Ser emoció, ser tacte, ser mirada, ser calor, ...el que ja som. Tan fàcil, però tan efímer quan es pren consciència del pas del temps.
Entro a la sala amb un somriure, m'assec als matalassos, i els nens i nenes, per si sols, vénen a buscar el que necessiten. Uns volen braços per sentir-se protegits, d'altres volen mans per superar-se, aixecar-se i posar-se a caminar, d'altres experimenten amb els meus cabells, la roba, els gestos,... d'altres cerquen només la mirada, potser el reconeixement de la seva existència.
Com un riu, la vida flueix entre aquests petits éssers, entre els quals m'hi compto jo, i en la que tots interactuem amb tots, creant una realitat, que impregnarà les nostres vides de diferents maneres.
De sobte, la vida esdevé precària, injusta i punyent. Ja sabeu l'altra cara de la història, hom es pot imaginar què ha hagut de viure un nen per arribar a un orfenat. Tot l'amor del món que rebi entre aquestes quatre parets mai podrà substituir una abraçada amorosa dels seus pares, del seu sistema familiar.
L'olor a primavera s'esvaeix, les flors perden sentit en perdre el seu aroma, i encara més quan arriba la nit... perquè sempre arriba la senyora Nit i ens recorda la part no tan bonica de la història.
Connectada amb aquesta saviesa innocent, observo els nens. Comencem a badallar plegats amb l'últim bibe del dia. I és que quan arriba la fosca nit... de vegades val la pena tancar els ulls i somiar en el paradís, cadascú en el seu.
Estar en una sala amb quaranta nens i nenes al voltant de l'any d'edat, per mi és com estar en un paradís, tanmateix com la vida. La vida quan la percebem en l'abundància, la que, de vegades, et posa a l'abast incomptables i òptimes possibilitats en cada petit racó, en la que tot és fantàstic, lluminós, tot fa olor de primavera... Allà on miro hi ha aprenentatge, superació, amor, present, ...vida!Un present fàcil que consisteix en gaudir i fluir en el temps. Ser emoció, ser tacte, ser mirada, ser calor, ...el que ja som. Tan fàcil, però tan efímer quan es pren consciència del pas del temps.
Entro a la sala amb un somriure, m'assec als matalassos, i els nens i nenes, per si sols, vénen a buscar el que necessiten. Uns volen braços per sentir-se protegits, d'altres volen mans per superar-se, aixecar-se i posar-se a caminar, d'altres experimenten amb els meus cabells, la roba, els gestos,... d'altres cerquen només la mirada, potser el reconeixement de la seva existència.
Com un riu, la vida flueix entre aquests petits éssers, entre els quals m'hi compto jo, i en la que tots interactuem amb tots, creant una realitat, que impregnarà les nostres vides de diferents maneres.
De sobte, la vida esdevé precària, injusta i punyent. Ja sabeu l'altra cara de la història, hom es pot imaginar què ha hagut de viure un nen per arribar a un orfenat. Tot l'amor del món que rebi entre aquestes quatre parets mai podrà substituir una abraçada amorosa dels seus pares, del seu sistema familiar.
L'olor a primavera s'esvaeix, les flors perden sentit en perdre el seu aroma, i encara més quan arriba la nit... perquè sempre arriba la senyora Nit i ens recorda la part no tan bonica de la història.
Connectada amb aquesta saviesa innocent, observo els nens. Comencem a badallar plegats amb l'últim bibe del dia. I és que quan arriba la fosca nit... de vegades val la pena tancar els ulls i somiar en el paradís, cadascú en el seu.
