divendres, 31 d’agost de 2012

La vida que gira...

'Remake' d'un article d'Ecologia Emocional

Com a l'ecologia, la vida no té principi ni final. La vida és continuïtat.
 
Els homes hem creat el temps per tenir la sensació de control, però igual que a la natura, la vida comença i acaba al mateix instant. Com han dit pensadors i filòsofs al llarg de la història, just en el moment de néixer, comencem a morir; en el mateix moment de guanyar, comencem a perdre...
 
Estant a Varanassi (Nord Índia) aquest estiu, vaig poder apreciar intensament la vida i la mort: cossos humans a les pires crematòries, un cos difunt de nen petit que era llençat al Ganges..., al mateix moment un petit ocell que, renunciant a la por, s’aferrava tot sol a la vida, i poca estona després, una petit vedell que tot just neixia uns metres riu avall. La vida és sagrada, i també ho és la mort.
 
Entenc la roda com a símbol de continuïtat. Tot gira, com la Terra, els planetes, el cicle de l’aigua, la matèria, la nostra sang… M’agrada quedar-me amb aquesta imatge emblemàtica i simbòlica d’aquest país que per mi ho conté tot.
 
En aquests moments em trobo fent aquest article final, quan just és a punt de començar el nou curs. Sento més vives les ganes de començar de nou, que el record del comiat… Acabant els treballs i articles, quan ja he rebut el correu de benvinguda al nou curs. Vull pensar que això és la vida, relativa o real, i que segueix girant, sense principi ni final.
 
 

dimarts, 21 d’agost de 2012

Territori emocional


Cadascun de nosaltres vam tenir la sort o no tant fortuna de néixer en un lloc diferent, en una família que l’esperava amb els braços oberts, producte del desig i l’amor; i d’altres, en canvi, menys estimats, rebutjats, exclosos, com un problema, … o, fins i tot, abandonats.

Quan els pares ens engendren, som talment com una llavor que cau en un sòl més o menys afortunat: fèrtil o desèrtic, ben nodrit o rocallós,... Estem programats per créixer, per esperar el moment de germinar amb els molts o pocs nutrients emocionals que ens doni la vida i els medi que ens envolta.

Néixer en una terra fèrtil, dins el nucli d’una família amorosa i alegre, és quasi garantia d’uns fonaments i estructures emocionals bastant armòniques i sòlides. Talment com una planta que arrela en un sòl profund, podrem créixer tant com volguem, tant com creguin en nosaltres al principi, i tant com nosaltres creiem en les nostres capacitats. D’això en parla l’autoestima.

Néixer en una terra hostil, sense recursos, en una família amb carències, en una zona bèl·lica, en mig de la pobresa, o en mig de la soledat, és una dificultat molt gran de vèncer. Però també és possible créixer!

De vegades som una llavor amb un destí cruel, sense expectatives de vida, a la qual el vent o la pluja l’arrosseguen fins un terreny dolç que l’abraça a temps. D’altres neixen amb una gran il.lusió i esperança, comencen a germinar amb força, just en el moment que les trepitgen fortuïtament o que serveixen d’aliment per un altre ésser… qui sap què vol realment la vida de nosaltres.

Diuen que tots podem triar el nostre destí. No sé fins a quin punt... De vegades, fins i tot la llibertat és una carta que ens és regalada pel destí. El que sí ens és donat, tot i que no sempre, és la capacitat per conduir la nostra consciència, els nostres pensaments, les nostres emocions i la nostra energia cap allò que volem de nosaltres mateixos.

Potser hem nascut en un sòl ben pobre en recursos emocionals, amb una manca total d’afecte, amb o sense límits… tot i així, podem gestionar el nostre propi territori, construint d’adult aquelles àrees protegides que no vàrem tenir d’infants, afegint els nutrients que ens varen mancar, replantejant els límits de les nostres creences per expandir-nos com a éssers.

Mai és tard … i construir el teu territori emocional és feina que pot durar tota una vida!