dissabte, 29 de desembre de 2012

Psique i la papallona

 
Ahir un amic m'explicava que la paraula Psique significa papallona en grec, i també em va parlar de la faula d'Eros i Psique. Ho vaig trobar fantàstic i en vull fer un petit resum al bloc. 
 
La psique, del grec ψυχή, psyché, «ànima», és un concepte procedent de la cosmovisió de l'antiga Grècia que volia significar la força vital de l'ésser, unida al seu cos en vida, i deslligada d'ell després de la mort. Els grecs creien que quan una persona moria, la seva ànima abandonava el cos volant en forma de papallona. D'aquí prové que la psicologia és la ciència de l'ànima i és representada per la lletra Psi.
 
A la mitologia, Eros s'enamorà de Psique. Això representa la unió entre el que és físic i el que és espiritual per arribar a l'elevació de l'ànima cap a éssers complets. Psique era una jove mortal que s'enamorà del Deu Eros, fill d'Afrodita. Psique va haver de passar per proves molt dures que van ser el camí iniciàtic per trascendir la mortalitat i esdevenir Deesa. Un procés de transmutació semblant al de la metamorfosi de la papallona.
 
La psiquis humana és l'ordre mental basat en el funcionament de l'intel·lecte, l'emoció i la voluntat. Pels filòsofs grecs, la interpretació de la psiquis és el mateix que l'esperit, i aquest és impulsat pel cor. El cor (impuls) s'expressa a través dels desitjos, que són el més essencial a la nostra naturalesa humana. Tots els éssers humans ens movem pels impulsos d'amor, que ens connecten amb l'origen. Tots som iguals i alhora únics i irrepetibles.
 

La palabra psicología proviene en su origen del griego Psique que significa en su origen "mariposa". La letra griega Ψ Psi, es de hecho una mariposa estilizada. Posteriormente la palabra Psique (ΨυΧή) llegó a significar "soplo", "aliento", ánimo" (alma). Para los griegos era el principio de vida.
 
PSIQUE
El significado de la palabra "Psique" para los griegos es "mariposa", término que posteriormente pasó a utilizarse como "soplo de brisa", "aliento", "ánimo", y finalmente "alma". Ellos creían que cuando una persona moría y exhalaba su último aliento, el alma abandonaba el cuerpo volando en forma de mariposa. La mitología griega representa a la Diosa "Psique" como una mujer con alas de mariposa; el mito de "Psique y Eros" representa la unión de lo espiritual y lo físico para llegar a la elevación del alma, a ser Seres completos. También la mariposa ha sido utilizada con significados de libertad, paz, creatividad, serenidad, entusiasmo, fragilidad y bienestar, aspectos propios del alma. Del bloc
'Expresión de Luz'

dimarts, 27 de novembre de 2012

STOP! Zona de confort

El dia que decidim ser feliços ens convertim en buscadors incansables.

Alguns de nosaltres, per descobrir que la felicitat resideix dins nostre, necessitem voltar el món: descobrint nous llocs, nova gent, noves cultures, noves maneres de fer... De fet, ens descobrim a nosaltres mateixos reaccionant com mai abans ho havíem fet.

Com més vegades ens allunyem de la comoditat, dels braços protectors del que ja coneixem, més oportunitats per créixer tindrem, i més pistes sabrem de per on discorre el sentit de la nostra vida.

La vida senzilla és plena de grans mestres. Ens pensem, en un principi, que un mestre ens il·lumina el camí, que ens fa grans i savis, ...com quan érem nens. Després però, descobrim que un mestre és aquell nen que acaba d'arribar a aquest món, i és savi perquè no sap... o encara millor, descobrim que és mestre aquell company o veí que ens treu de polleguera. És quan el nostre ego aflora, que la humilitat té més espai per fers-se gran.

Sortir de la zona de confort comporta arriscar-se, atrevir-se, ...considerar l'opció del fracàs com un més dels finals possibles, si és que hi ha final... Alhora implica confiar en un mateix, en la força innata per aprendre de tot, i a recuparar-se dels moments poc fàcils.

El millor moment per un aprenent i enamorat de la vida, crec que es culmina en aquell que, des de la humilitat més absoluta, s'adona que, sent autèntic i coherent amb si mateix, està fent el que li agrada, i que alhora, inspira a d'altres a anar a la recerca del seu tresor interior, a ser el que volen ser, a estimar el que ja són.

L'Eduard és una persona que porta molts anys en això. És un aventurer, un creador nat, un inspirador, un especialista en provocar el canvi en les persones i en el món. Creu en un món més just i per això s'implica amb la vida, arreu del món. Reflexiona, pensa, crea i torna a crear. Busca els espais per aprendre, i alhora molts nens i joves tenen la sort d'aprendre d'ell.

Gratitud, alegria, creativitat, aventura, sensibilitat, solidaritat, amistat, curiositat... és el que em desprenen els passejos pel seu bloc.

Aviat el seu bloc COM GOTES A L'OCEÀ farà 5 anys que nodreix la xarxa, i les nostres vides.

Des d'aquí, una fortíssima abraçada i PER MOLTS ANYS!!!!

 

diumenge, 25 de novembre de 2012

Els moviments de l'Ànima

Hi ha molta bibliografia on poder llegir sobre la teràpia sistèmica de les Constel·lacions Familiars creada per Bert Hellinger i cada vegada,més oportunitats on descobrir i experimentar què són les constel.lacions en primera persona. No cal cap entrenament per constel.lar, cap aprenentatge previ. Com en moltes altres situacions, només cal buidar la ment, apartar la raó i deixar-se portar pels moviments de l'ànima i de les emocions que afloren.

Les constel.lacions familiars són configuracions sistèmiques que representen el sistema (família, organització, comunitat, etc) de forma objectiva, i que ens ajuden a entendre i donar resposta a bloquejos emocionals, patiments, desordres en el sistema, abordar situacions complicades de resoldre, elevar la consciència,... en definitiva, a acceptar, transformar i confiar més en la vida i en el que els nostres ulls (o raó) no són capaços de veure. Sempre des de l'Amor, com a element motivador i també element reparador, reconcil·liador, sanador...

Hellinger va definir els Ordres de l'Amor que són els que fan que flueixin les relacions:

La vinculació i el dret de pertanyença al sistema familiar. Tots tenim dret a pertànyer. El no reconeixement del lloc que un ocupa (mitjançant l'exclusió, el rebuig, el despreci, l'oblit) té conseqüències sistèmiques que passen de generació en generació i poden estar al nostre inconscient.
>  L'equilibri entre el donar i rebre. Tornar l'amor que rebem, per igual, si volem ser lliures. D'igual a igual en la parella. A la família, els pares donen i els fills reben. El que hagin sabut rebre els fills, ho tornaran a donar als seus propis fills, o als seus projectes de vida.
Respecte a l'ordre i a la jerarquia. S'ha de respectar el lloc del que està abans que nosaltres. Només amb el respecte als anteriors, ells s'entregaran per estar al servei dels més joves.
 
'Mai estem sols' i és que, de partida, portem a les esquenes tots els nostres ancestres amb nosaltres. Ens acompanyen. De fet, nosaltres som una eina per al nostre sistema, estem al seu servei volguem o no, per resoldre exclusions, comprendre, estimar i sobretot reconcil·liar.

Les constel.lacions m'han permès comprendre i connectar-me amb la vida i amb el més enllà de la vida. Posar ordre en el sistema, sentir-ne la pertanyença, honorar els que van abans que jo, estimar els pares per igual, acceptar les càrregues i els talents de cadascú, responsabilitzar-me del que és meu, i deixar al seu lloc el que és dels altres. M'han permès donar un nou sentit a les dificultats, a qüestionar-me aspectes importants a la vida, apartant-ne el judici en virtud de l'acceptació del que és.

Aspectes com la malaltia, la solitud, la tragèdia o la mort, cobren un nou significat i una força potencial que restitueix el sentit de la vida; així mateix, podem desmitificar el dolor, reconèixer-lo com un gran aliat, respectar els errors i la història dels nostres ancestres, per fer alguna cosa millor.

Alguns llibres que he llegit:
> Vivir en el alma. Rigden Institut Gestalt. Joan Garriga. 2008
> Empezar a Constelar. Gaia Ediciones. Brigitte Champetier. 2010
> La reconciliación con nuestras raíces desde el Amor. Lola de Miguel Campos.


 

divendres, 16 de novembre de 2012

Estimar-se un mateix

L'autoestima és la valoració que tenim de nosaltres mateixos, és la força que ens impulsa cap a la vida. Està molt relacionada amb l'autoconfiança, amb l'amor incondicional cap a nosaltres mateixos.

Què entenem per amor incondicional?
Hem de pensar que amb tot el que compto dins meu, tinc suficient per ser feliç. Perquè del que es tracta a la vida és de ser feliç, més enllà de les possessions, dels èxits, dels meus pensaments, etc.

Hem de convèncer-nos a nosaltres mateixos que el que ja som és suficient per viure, que no necessitem res de nou a la nostra vida, més enllà de reconèixer i fer conscients coses en nosaltres que tenim però que encara no hem integrat.

La baixa autoestima ens fa creure que no som mereixedors, que no servim per a res, fa que ens jutgem més durament del que jutgem als altres, ... i pensem que la sort o la felicitat a la vida depenen de tot el que passi a l'exterior. Quan estem amb l'autoestima baixa, les nostres relacions es deterioren, creem relacions de dependència, i, quan més necessitem companyia, els altres més s'allunyen de nosaltres. Intentem aconseguir l'aprovació dels altres a qualsevol preu.

Què puc fer?

1) Primer de tot, dir prou! Manifestar i acceptar que vull viure!

2) Sentir-me. Saber què vull i què necessito. Ocupar-me de mi. Prendre consciència de les meves necessitats i de les meves limitacions, des d'una postura segura i clara.

3) Canviar els meus pensaments per canviar les meves accions. Acceptem el fet de ser humans. No ens exigim ser perfectes, no ens despreciem, no ens fem descomptes gratuïtament. Valorem-nos i adoptem nous patrons de pensaments, des de l'optimisme.

4) Prendre consciència de tot amb el que ja compto. Les nostres eines són dins nostre, i no fora. Som éssers complets i tenim tot el necessari incorporat per poder ser feliços.

5) Donar-me permís per descobrir nous camins, per provar noves maneres de fer, per equivocar-me i per tornar-ho a intentar.

6) Conversar amb el passat. Detectar i aprofundir en totes aquelles creences que em boicotegen, que tinc fortament gravades i enfrontar-m'hi. Reconèixer-les, abraçar-les i acceptar-les. Només així les podré transformar.















Frases cèlebres:

"Afronta el teu camí amb coratge, no tinguis por de les crítiques dels altres. I sobretot, no et deixis paralitzar per les teves pròpies crítiques" P. Coelho.

"Sé tu mismo, los demás puestos están ocupados" O.Wilde

Llibres recomanats:

"El poder está dentro de ti" Louise Hay

"Quiérete mucho" Raimon Gaja Jaumeandreu

"Reinventarse" Mario Alonso Puig

"20 pasos hacia delante" Jorge Bucay

Pregunta:

Què espera la vida de mi?

diumenge, 30 de setembre de 2012

Les emocions que ens mouen


Comprendre'ns a nosaltres mateixos incrementa la nostra autoestima i també ens ajuda a comprendre els altres. Saber on se situen les emocions en mi, i per a què em són útils en el camí de la vida, m'otorgarà poder i capacitat d'autogestió emocional.

Un moment o altre, tots ens hem deixat endur per les emocions negatives: hem fet un crit que no tocava, hem permès que ens invaís la ira, hem esclatat a renecs o hem fet culpables als altres de coses que no hem sabut gestionar prou bé.
 
Etimològicament, la paraula 'emoció' prové del llatí emotĭo, que significa moviment o impuls, 'allò que ens mou cap a...'.
 
L'exemple metafòric que fa en J.Bucay del carruatge ho plasma molt bé.

Fent el paral.lelisme amb nosaltres mateixos, si ens imaginem un carruatge de l’època tirat per cavalls, amb un conductor i un passatger podem fer la similitud següent:

El carruatge és el nostre cos, la carcassa, el que permet desplaçar-nos.

El cotxer és la nostra part racional, el que té el control de la situació, el que guia els cavalls, el que marca la velocitat i escull la ruta correcta, perquè té els coneixements, l'intel·lecte. El cotxer ha de saber escoltar, tenir consciència de tot l'equip, ser flexible i estar en una actitud de continu aprenentatge.
 
Els cavalls són les emocions, són els desitjos i les necessitats, els impulsos i els afectes. Tot i que el cotxer dirigeixi els cavalls des de la raó, els qui realtment tiren del carruatge són els cavalls, i els que li poden fer perdre el control si aquests es desboquen. Els cavalls necessiten alliberar-se de tant en tant, ser alimentats i no menystinguts. Ells persegueixen els nostres somnis!

I, qui va dins del carruatge? L’autèntic JO. L’únic que sap realment cap a on va i dóna l'ordre al cotxer. D’aquí, que sigui tan important saber cap a on anem, doncs podrem donar el missatge clar als pensaments i emocions per assolir el somni que hi ha guardat en el nostre cor, i que té a veure amb el nostre talent, amb la nostra missió, amb allò que hem vingut a fer a aquesta vida i que està relacionat amb la vocació de servei als altres.
 
Donat que som un equip capaç d'aconseguir l'excel·lència en l'harmonia de totes les parts, us convido a la reflexió i a l'autoconeixement.
 
Que tingueu un viatge plàcid, i que, en qualsevol instant, pogueu considerar que ha valgut la pena el trajecte pel camí de la vida. 

diumenge, 16 de setembre de 2012

Eros o Thanatos?

 
Eros i Thanatos defineixen dos instints bàsics contraposats que són presents en totes les accions que fem, en els nostres pensaments i emocions.
 
S.Freud, prenent els noms de la mitologia grega, va dessignar a Eros com l'impuls o la tendència a la conservació i generació de la vida, a la unió i la integritat. I a Thanatos com la tendència a l'autodestrucció, a la desintegració, a la mort.
 
Una de les preguntes que considero més clarificadores en el coaching és si allò que fas, aquell objectiu que vols assolir, et condueix més cap a la MORT o més cap a la VIDA.
 
Si ens parem a pensar en totes les accions que duem a terme durant el dia, sempre i en cadascuna d'aquestes, podem respondre a aquesta pregunta. La nostra actitud determina cap a on ens movem, si cap a la conservació o cap a destrucció.

Quan parlem, només cal que observem el llenguatge que utilitzem, si fem servir paraules positives o negatives. Quan conduïm, només cal veure si estem disposats a assumir riscos. Fins i tot quan creuem un semàfor, podem observar des d'on ho fem, si des de la pressa i arriscant fins i tot la vida!, o bé des de la tranquil·litat i una respiració pausada.

Totes aquelles situacions en les que posem a prova la nostra salut i generem emocions tòxiques, ens connecten amb Thanatos. Totes aquelles altres que actuem des de l'optimisme, la creativitat, la pau interior, l'alegria, ens connecten amb Eros.

No només fem-ho per nosaltres. N'estic segura que tots els Eros de tots i cadascun de nosaltres se sumen en un 'Eros global'.
Per què no? Sumem energies positives!



Extret del web de Psicologia UNAP :

....Como decíamos, los nombres que tomó Freud para ambos instintos se basan en la mitología griega. Eros era el dios del Amor. Aunque en la mitología griega Eros no tiene un significado tan unívoco, es en todo caso un dios que, además de ser el dios del amor y la pasión, constituye una fuerza cósmica que -según la leyenda- quizás presidió la constitución misma del cosmos. En esta concepción, Eros era también el dios que unía a los dioses con los hombres y que mantenía todo unido como un continuo (el amor une). Ambos conceptos en todo caso, sea el de Freud o el estrictamente mitológico, designan algo mucho más amplio que el restrictivo concepto que hoy le damos a eros a través de la palabra erótico, la cual está solamente asociada al sexo.

Thanatos era para los griegos el dios de la muerte. Llama la atención que Thanatos era hermano gemelo de Hipnos, el dios del sueño; y esto es curioso porque hay una analogía, un simbolismo muy estrecho entre la muerte y el dormir. El instinto de muerte tiene como objetivo hacer retornar la vida orgánica al estado inanimado, y entre sus diversas manifestaciones están la agresividad y la violencia.

En toda vida personal (y también en la vida colectiva), puede observarse la presencia de estos instintos. Todos aquellos sentimientos 'bajos', como los malos deseos, envidia, crueldad, odio, descalificación, morbosidad, etc., nos muestran que en la persona está actuando Thanatos. Por el contrario, en aquellas actividades humanas elevadas, como el verdadero amor, la caridad, la tolerancia, la solidaridad, el querer crecer y desarrollarse, desear hijos, educarlos, etc., está presente Eros. Eros construye y une; Thanatos destruye y desune.

divendres, 31 d’agost de 2012

La vida que gira...

'Remake' d'un article d'Ecologia Emocional

Com a l'ecologia, la vida no té principi ni final. La vida és continuïtat.
 
Els homes hem creat el temps per tenir la sensació de control, però igual que a la natura, la vida comença i acaba al mateix instant. Com han dit pensadors i filòsofs al llarg de la història, just en el moment de néixer, comencem a morir; en el mateix moment de guanyar, comencem a perdre...
 
Estant a Varanassi (Nord Índia) aquest estiu, vaig poder apreciar intensament la vida i la mort: cossos humans a les pires crematòries, un cos difunt de nen petit que era llençat al Ganges..., al mateix moment un petit ocell que, renunciant a la por, s’aferrava tot sol a la vida, i poca estona després, una petit vedell que tot just neixia uns metres riu avall. La vida és sagrada, i també ho és la mort.
 
Entenc la roda com a símbol de continuïtat. Tot gira, com la Terra, els planetes, el cicle de l’aigua, la matèria, la nostra sang… M’agrada quedar-me amb aquesta imatge emblemàtica i simbòlica d’aquest país que per mi ho conté tot.
 
En aquests moments em trobo fent aquest article final, quan just és a punt de començar el nou curs. Sento més vives les ganes de començar de nou, que el record del comiat… Acabant els treballs i articles, quan ja he rebut el correu de benvinguda al nou curs. Vull pensar que això és la vida, relativa o real, i que segueix girant, sense principi ni final.
 
 

dimarts, 21 d’agost de 2012

Territori emocional


Cadascun de nosaltres vam tenir la sort o no tant fortuna de néixer en un lloc diferent, en una família que l’esperava amb els braços oberts, producte del desig i l’amor; i d’altres, en canvi, menys estimats, rebutjats, exclosos, com un problema, … o, fins i tot, abandonats.

Quan els pares ens engendren, som talment com una llavor que cau en un sòl més o menys afortunat: fèrtil o desèrtic, ben nodrit o rocallós,... Estem programats per créixer, per esperar el moment de germinar amb els molts o pocs nutrients emocionals que ens doni la vida i els medi que ens envolta.

Néixer en una terra fèrtil, dins el nucli d’una família amorosa i alegre, és quasi garantia d’uns fonaments i estructures emocionals bastant armòniques i sòlides. Talment com una planta que arrela en un sòl profund, podrem créixer tant com volguem, tant com creguin en nosaltres al principi, i tant com nosaltres creiem en les nostres capacitats. D’això en parla l’autoestima.

Néixer en una terra hostil, sense recursos, en una família amb carències, en una zona bèl·lica, en mig de la pobresa, o en mig de la soledat, és una dificultat molt gran de vèncer. Però també és possible créixer!

De vegades som una llavor amb un destí cruel, sense expectatives de vida, a la qual el vent o la pluja l’arrosseguen fins un terreny dolç que l’abraça a temps. D’altres neixen amb una gran il.lusió i esperança, comencen a germinar amb força, just en el moment que les trepitgen fortuïtament o que serveixen d’aliment per un altre ésser… qui sap què vol realment la vida de nosaltres.

Diuen que tots podem triar el nostre destí. No sé fins a quin punt... De vegades, fins i tot la llibertat és una carta que ens és regalada pel destí. El que sí ens és donat, tot i que no sempre, és la capacitat per conduir la nostra consciència, els nostres pensaments, les nostres emocions i la nostra energia cap allò que volem de nosaltres mateixos.

Potser hem nascut en un sòl ben pobre en recursos emocionals, amb una manca total d’afecte, amb o sense límits… tot i així, podem gestionar el nostre propi territori, construint d’adult aquelles àrees protegides que no vàrem tenir d’infants, afegint els nutrients que ens varen mancar, replantejant els límits de les nostres creences per expandir-nos com a éssers.

Mai és tard … i construir el teu territori emocional és feina que pot durar tota una vida!

dimecres, 30 de maig de 2012

Un part natural!

Avui fa exactament 38 anys que vaig néixer. Va ser un part provocat, vull dir que algú (el metge) va decidir que jo havia de néixer un divendres 31 de maig a les 17.45h de la tarda, ... i així vaig arribar a aquest món! ...agendada i amb tot un cap de setmana per davant!

Segons la Biografia Humana, l'etapa que va dels 35 als 42 anys és l'etapa de l'Ànima Conscient*. Ben cert, als 35 vaig cursar el màster de la UB que va ser un intens despertar de la consciència. A partir d'aquí, el camí cap a la consciència i la responsabilitat personal ha estat un camí cada vegada més bonic però també cada vegada de més pujada, molt intens, amb grans obstacles i encaminat, espero!, a la llibertat i plenitud.

Descobreixo que als 37 anys (i mig!) hi ha un node lunar, que es tradueix en el moment de fer balanç i en el que se'ns planteja la pregunta: Estic fent el que he vingut a fer? Em relaxa una mica saber que aquesta pregunta és normal a aquesta edat, ja que aquest darrer any ha estat una recerca constant i inquietant sobre la meva missió de vida. M'he fet tantes vegades aquesta pregunta! Diuen que aquest moment és com un segon naixement, com un 'tornar a sortir a la llum' per un pas ben estret, ...uff, què dur!!

Em tranquil·litza saber que tot està relacionat, que tot té un perquè, i que fins i tot les inquietuds més internes estan en consonància amb alguna cosa més gran i amorosa.

Realment, aquest any he descobert moltes coses de mi a través de cursos de kharma, de constel·lacions familiars, de formació sistèmica, de meditació... he sigut una buscadora incansable i pesada! però he trobat pel camí valuoses peces del puzzle que em fan pensar que ha valgut la pena. 

Només espero i desitjo, ara enfilant els 38, tenir tota la força i compromís necessaris per ser fidel a tot el que he descobert i atrevir-me a viure la vida de veritat. Saltar al buit, sortir de la zona de confort, ...qui sap quin és el camí?

Això sí, només desitjo i demano que aquesta vegada, siusplau i si algú m'escolta, sigui un part natural!

Sexto Septenio: 35 a 42 años.

Este septenio nos trae el segundo nodo lunar, el cual llega a los 37 años. Esta vez nos hace cuestionarnos si estamos haciendo lo que tenemos que hacer en esta vida: despierta, o nos remueve, el concepto de autenticidad, que es el poder reconocer que hay problemas, que no somos perfectos; nos permite asumir lo que está pasando alrededor de nosotros y poder hacernos cargo de ello.

En este periodo se vivencia frecuentemente el perdón hacia los padres, y paralelo a estas vivencias comienza también el decaimiento del cuerpo físico. La tarea fundamental es que nuestra alma no decaiga con el cuerpo, sino empoderarnos con este proceso de tal manera que lo tomemos como una oportunidad: mi cuerpo decae, pero mi alma aflora, preparándonos para el siguiente ciclo de septenios, el ciclo espiritual.

(*) http://www.paraestarbien.cl/crecimiento-personal/252-del-cuerpo-al-espiritu-los-septenios-como-via-de-conocimiento.html
(*) http://www.antroposofiavlc.es/documentos/biografia.pdf

dilluns, 21 de maig de 2012

Les 4 passes de l'ASSERTIVITAT

Tot es pot dir si es diu bé. Però, com dir-ho?
Dir el que volem dir sense que l'altre s'ofengui o es molesti suposa l'esforç de NO reaccionar quan ens comuniquem, de respondre prenent consciència del que diem i com ho diem. Aturar-nos, pensar i respondre tal com volem, sense ferir l'altre ni ferir-nos a nosaltres mateixos.
Quantes vegades ens penedim de la paraula que hem dit sense pensar, de respondre 'tal com raja', sense pensar en l'ofensa que causem, tenint la sensació de perdre el control de la conversa...

És molt fàcil! I com més entrenem, més fàcil ho integrarem en la nostra habilitat de respondre assertivament.
Es tracta d'estructurar la resposta o el que volem dir de la manera següent:



1) DESCRIURE ELS FETS OBJECTIUS
Ser concret, donar detalls objectius irrefutables.
Per exemple: 'Quan has arribat i el rellotge marcava les 7 i 20 minuts...', 'En el moment que has dit 'no és veritat el que estàs dient'...'.
2) EXPLICAR COM M'HE SENTIT
Explicar com ho he viscut jo, què he sentit.
'...he sentit que estava perdent el temps i m'he posat nerviosa', '...m'he sentit contrariada per tu davant dels la resta de companys'.
3) REGALAR UNA CARÍCIA EMOCIONAL
Expressar un aspecte o qualitat positiva del nostre interlocutor.
'Com que sé que ets molt responsable en d'altres coses...', 'Com que sé que ets una persona en general ponderada i en d'altres ocasions tens cura de les paraules...'
4) OFERIR UN GUANY COMÚ (WIN-WIN)
'...et demano que, per tal de no perdre el temps cap dels dos, el proper cop procuris arribar a l'hora que hem quedat, i si no, em facis una trucada dues hores abans de la nostra trobada per poder-nos organitzar millor.', '...et prego que si m'has de contradir, que m'ho expressis en privat, per tal de trobar un punt de vista comú i així el nostre equip tindrà més unitat i fortalesa.'


Espero que us funcioni!
Extret d'un curs d'Intel·ligència Emocional.

dijous, 15 de març de 2012

Cooperació i consciència

Com va dir Lao Tsé, ‘Un viatge de milers de quilòmetres comença fent un primer pas’.

L’esperit de cooperació es materialitza en el moment que prens la decisió i t’arrisques a viatjar amb la finalitat de descobrir noves cultures des de la pròpia experiència personal, per compartir un treball, viure la vida d’altres en la pròpia pell, per observar diferents punts de vista amb els propis ulls. Sol haver una inquietud primera en tot cooperant, una profunda curiositat, una gran empatia, una sensibilitat per l’ésser humà i una gran disposició a comprendre.

Comprendre i estimar les diferències. Acceptar i fluir amb la vida. Hi ha tantes coses que se’ns escapen de les mans! La incertesa, el ‘no control’, el deixar-se portar, la confiança, el compartir, la comprensió i, finalment, l’estima. Aquestes són, al meu parer, les fases d’un viatge de cooperació. Vindrien a ser com la pluja que arriba quan toca, justa i necessària, que rega la primera llavor i fa créixer l’esperit cooperacionista dins de cadascú.

Jo no sóc més que tu, Tu tampoc ets més que jo. Jo sóc com tu, Tu ets com jo. En definitiva, tots som Un.

Viatjar per integrar-se i ser un més és diferent a viatjar per conèixer món. Tot el que és vivencial no ho filtra la raó. Les experiències primer són viscudes, i després processades, gràcies a les emocions i sensacions que emergeixen sense control.

Quan viatges amb aquest propòsit i ets capaç de mirar a la gent de tu a tu, res torna a ser igual. ‘Posar cara i ulls a la pobresa’ és quelcom que transforma la vida per sempre. Caldria parlar molt de què és pobresa i què és sentir-se pobre, la pobresa material vs. la pobresa espiritual,… però tota pobresa viu en persones que pateixen, i és quan convivim amb elles que se’ns obre una porta a la riquesa interior. Sembla mentida, oi?

Recordo uns camps de treball a Rondònia (Brasil), a les línies de deforestació a l’Amazònia. Estàvem treballant a les diferents escoles de la zona per fer reflexionar als mestres sobre la importància del joc en l’educació dels infants. De vegades, caminàvem més de deu quilòmetres per arribar a una escola, amb el material a les espatlles. El cas és que, aquella, era la mateixa distància que havien de caminar els nens i nenes cada dia per rebre les classes. La mestra impartia la lliçó al mateix temps que feia el dinar pels alumnes i cuidava, en alguns casos, del seu fill de pocs mesos.

En aquella ocasió, estàvem a la línia 94, allotjats en una casa on vivien l’àvia, Teresinha, la seva parella i els tres néts. Ella els feia de mare. Les comoditats eren nul·les: sense electricitat, sense aigua corrent, sense pou ni cisterna, sense vàter ni letrina, sense llits per a convidats, en definitiva, sense recursos materials. Aquella curta estada a la casa de fusta de la Teresinha ens va frapar. En ella, va ser on ens vam sentir més abrigats i més ben acollits. Amb un somriure franc, ens varen cedir els seus llits per dormir. Tot i que érem només quatre, no hi cabíem, doncs els tres nens dormien junts al mateix llit, …cada dia. La fusta que feia de llit i el prim matalàs que la cobria, van solcar el meu cor tota la nit. Vaig entendre que, si les paraules es diuen des del cor, no hi ha res que les aturi. I que, honorant els teus hostes, sembres la llavor de la humilitat dins el seu cor, per sempre més.

A Rondònia es feia fosc a les sis de la tarda i durant onze o dotze hores era negra nit. Recordo estar fent sobretaula després del modest sopar amb els llums d’oli, i preguntar: - ‘Què feu, doncs, si no teniu llum  fins demà a les sis?’ – ‘Anem a dormir i esperem que torni a sortir el sol’ – em va contestar la Tereshinha. La seva resposta em va fer adonar de l’absurditat de la meva pregunta, de com de simple és viure i com de complicat ho fem de vegades.

Compartir experiències senzilles de la vida quotidiana amb persones tan excepcionals, que tiren endavant a pesar de les dificultats, que donen classes d’alfabetització a la gent del seu poble quan els seus néts dormen, que tenen un somriure perenne,… remou el cor i la consciència. A partir de llavors, res torna a ser igual, prens consciència de qui ets i què tens a través dels sentiments, del que és intangible, i que només es genera entre persones capaces de donar i rebre la vida essencial.

Viatjant a l’Índia, uns anys més tard, vaig viure una situació semblant, també cooperarant a escoles i orfenats. En aquell temps, la meva ment i el meu cor estaven ocupats pel desig de ser mare, i per a mi era tot un repte entregar la meva energia a canvi de poder viure experiències amb nens i nenes que potser desitjaven rebre el que jo tant volia donar. Ja amb els tràmits d’adopció començats, cuidar d’infants sense pare ni mare que mai podria adoptar se’m feia dolorós, colpidor… i un cop més, transformador. Els mateixos nens em varen portar pel camí de l’alegria, l’agraïment i la superació. Van ser els meus mestres.

Els adults em van ensenyar, amb la seva humilitat i grandesa, amb la seva coherència i la total entrega, amb la seva mirada transparent i el seu cor lluent, que una família es pot forjar de moltes maneres, i que l’autenticitat dels projectes i les relacions humanes és proporcional a l’amor que hi resideix en ells. Si no, no podria entendre les llàgrimes que vessaven els meus ulls quan veia els nens marxar feliços cap a l’escola, tots amuntegats dins una petita furgoneta, alhora que s’acomiadaven amb somriures radiants dels que eren els ‘seus pares’.

Què és realment ser pare i mare?, què vol dir ser una família?, què és vocació i què és professió?, què vol dir posar els teus talents a servei dels altres?, què vol dir entregar-se i ser útil en benefici del món?

Cada vegada que en el meu dia dia veig nens i nenes que van agafats de la mà dels seus pares, o asseguts darrera el cotxe de camí a l’escola, descobrint les senzilles coses de la vida per primer cop, el meu pensament i el meu cor es traslladen a aquell petit racó de Madurai, entre aquells infants que també posseeixen un bocí de la meva vida i que tant els estimo, perquè em van despertar en mi un xic més de consciència forjada en l’amor als altres.

Del dolor a la tendresa, de la por a l’amor… un pas.

El camí cap a la consciència va de la mà de construir-nos a nosaltres mateixos en harmonia amb el que ens envolta: persones, animals, plantes, tradicions, cultura... Ser respectuosos, oberts, empàtics, solidaris, comprensius, cooperant amb els somnis i treball dels altres.

Està clar que tots junts som més que la suma de les parts, i tots som necessaris i imprescindibles en aquest món, raó de més de caminar plegats. Tots hem d’arribar alhora, si és que hi ha final. Hem d’entendre que, en el camí de la consciència i l’amor, no hi ha guanyadors ni perdedors, tots som Un, i tots contribuïm a fer possible un món millor.

diumenge, 26 de febrer de 2012

El que ja som

Cap de setmana tranquil, per interioritzar, per sentir, per compartir el res i el tot.
  
Dos anys després de visitar el Miracle (Solsona) per primera vegada amb els mateixos companys del màster m'adono de tot el que ha passat durant aquest temps.
  
Aquella primera vegada vam tenir un gran mestre entre nosaltres. Vam omplir-nos el cap de setmana d'activitats, planificant cada minut del dia per aprofitar el temps al màxim i gaudir de la companyia fent coses i vivint experiències.
Aquesta vegada el mestre, en l'últim moment no ens ha pogut acompanyar (millora't Esteve!) i se'ns ha vingut a sobre un cap de setmana improvisat, buit, estrany ... a més a més, amb gent nova que s'afegia de nou al grup.

Ha tocat desfer les expectatives, acceptar la situació, pensar en positiu, sentir l'essència dels companys, donar sentit al moment, connectar-nos amb l'energia, involucrar-nos amb el present, fluir amb el tot.
Així és com un cap de setmana buit, ha esdevingut ple de contingut. Així és com els silencis i meditacions espontànies han estat plenes de sentit. Així és com la complexitat del 'voler ser' s'ha fos amb la senzillesa del 'ja som'. Així és com buidant-nos, ja som el 'tot'.
  
Cadascun de nosaltres hem fet un camí per la vida ple d'aventures, neguits, creixent de les dificultats, apreciant cada vegada més les petites coses... queda lluny el primer dia que vam fer el primer 'click'... i vam decidir posar-nos a caminar... i dies com avui m'adono que estic al mateix punt d'inici, en el meu mateix 'jo', però transformat, més senzill, més lleuger, més permeable.
  
Mai saps on trobaràs l'aprenentatge o la lliçó del dia viscut. Penso que aquest cap de setmana se'ns ratifica la irrellevància de l'espai i del temps. Sense tenir l'Esteve 'a tocar', l'hem sentit molt present entre nosaltres. L'essència del grup es manté amb els que som, pocs o molts. Alguns, sense conèixer-nos fins el moment present, ja ens sentim com part de tota una vida. En el més rotund silenci, i en el més estrident so, els nostres cors es poden escoltar. 
  
Un gran Namasté a tots/es.
Gràcies per les estones compartides, gràcies per la vostra essència.
Gràcies Esteve per la teva llum.

diumenge, 19 de febrer de 2012



Tots som herois de la nostra pròpia vida en un moment o altre i, el fet de reconèixer-nos com a tal, ens dóna més força i ens orienta cap a la vida, la plenitud i la felicitat. El poder compartir amb altres persones aquest camí individual, ens impulsarà encara més cap a la nostra transformació i la del món en el que vivim.

Amb aquesta intenció i moltes ganes, el proper dia 9 de març iniciem el Grup de Treball del Viatge de l’Heroi. Hi vols participar?

Si estàs interessat/da en aprofundir en el teu camí de creixement, el proper dia 2 de març a les 17.30 farem una xerrada informativa a la qual hi estàs convidat/da.

T'esperem!

 Pepón Jover i Tere Casas


GRUPO DEL VIAJE DEL HÉROE:

1) Descripción

El Grupo del Viaje del Héroe es un grupo de crecimiento personal y autoconocimiento, con el objetivo de apoyarse mutuamente en la vivencia consciente del Mito del Viaje del Héroe, a lo largo de sus etapas y retos. La visión de este Grupo es la de acompañar a personas que quieran vivir conscientemente su propio viaje del héroe, favoreciendo el despertar de conciencia integral, así como para que puedan avanzar en la realización de su propósito vital. La dinámica del grupo es totalmente práctica y vivencial. El Grupo se crea como fuente de trabajo, inspiración, apoyo y guía para estos tiempos de transformación global.

2) Objetivos

Los objetivos principales de este grupo pueden resumirse en los siguientes:
  1. Qué puedas reconocer en tu vida el Mito del Viaje del Héroe como un mapa de evolución personal.
  2. Que puedas identificar claramente en qué etapas te encuentras y que tengas herramientas para poder avanzar a través de ellas.
  3. Que conozcas los procesos psicológicos internos implícitos en el despertar de conciencia y el viaje del héroe.
  4. Que puedas conectar contigo y con tu fuente de equilibrio y poder interior (el héroe)
  5. Que adquieras recursos y herramientas de autoconocimiento y gestión personal para tu propio viaje de búsqueda interior.
  6. Que dispongas de un grupo de apoyo a través de quienes compartir, darte soporte y facilitarte el autoconocimiento a lo largo de la vivencia consciente del Mito.

3) Duración

La duración del grupo es de 4 meses repartido en 6 sesiones:
  • 1ªSesión: 9 (o 16) de marzo
  • 2ª Sesión: 30 marzo
  • 3ª Sesión: 13 abril
  • 4ª Sesión: 18 mayo
  • 5ª Sesión: 8 junio
  • 6ª Sesión: 29 junio
El horario de las sesiones será entre 5pm y 9pm

4) Requesisitos de participación

Es aconsejable haber participado en alguna de las siguientes actividades:
  • Haber participado en el Taller del Viaje del Héroe
  • Haber asistido a una presentación del Viaje del Héroe
  • Haber asistido a un Seminario Consciencia, Salud y Realidad
Si no has tenido la oportunidad de participar, que te despierte el interés y te sientas identificado con el programa del Viaje del Héroe.

5) Metodología

El programa se desarrollará en 6 sesiones de 4 horas cada una, en las cuales se combinará la parte teórica del Viaje del Héroe con dinámicas vivenciales y creativas que nos facilitarán el despertar de la conciencia y el proyectarnos con más fuerza hacia nuestra misión.
El proceso de desarrollo es individual y grupal a la vez. Siendo el viaje de cada persona único y personal, el trabajar en grupo nos facilitará avanzar más rápido. El grupo nos aportará una mayor amplitud de miras y comprensión de nuestra vida y nuestro entorno.
Las herramientas que utilizaremos son las basadas en la psicología transpersonal, el coaching ontológico y sistémico, técnicas de motivación, de gestión emocional, de liderazgo y desarrollo personal.
El proceso de cambio de cada persona será atendido personalmente por los facilitadores, en los que encontrarán el apoyo necesario en todo momento y según las necesidades individuales derivadas del programa.

6) ¿A quién va dirigido?

  • A personas que estén buscando un sentido más profundo para vivir
  • A personas que se sientan insatisfechas con la vida que están llevando y estén buscando respuestas
  • A personas que hayan experimentado un despertar tanto interior como exterior y quieran profundizar para avanzar
  • A personas que estén buscando un apoyo o compartir su camino de búsqueda y transformación interior
  • A personas que se sientan vacías o en un proceso de crisis personal.
  • A personas que estén buscando transformarse para transformar su entorno en el que nos encontramos y quieran comprometerse consigo mismas y con la sociedad

7) Inversión

El precio de las 6 sesiones del Grupo del Viaje del Héroe es de 250€ (10% descuento si se pagan todo el programa por adelantado) o de 140 € en dos plazos.
Para reservar plaza, es necesario hacer un ingreso de 50€ antes del 5 de Marzo. Contactar para más detalles.
La inversión cubre:
  • Materiales didácticos
  • Materiales para las dinámicas de grupo
  • Acompañamiento y seguimiento personalizado
  • Acceso a la Comunidad de la Plataforma Despertar Integral

8) Facilitadores del Grupo

PEPÓN JOVER:
Psicólogo transpersonal y emprendedor social. Licenciado en Psicología por la UOC. Máster en Conciencia y Psicología Transpersonal en la Universidad John Moores de Liverpool. Licenciado en Comercio Internacional en la Escuela Superior de Comercio Internacional, universidad adscrita a la Pompeu Fabra en Barcelona. Actualmente en formación en Coaching Integrativo en el Institut Integratiu. Creador y Director de la Plataforma Despertar Integral que tiene entre sus objetivos el facilitar el despertar de conciencia, la transformación del individuo y la sociedad. Co-fundador de Integrity in motion y Alkaline Care, S.L. Colaborador con el Institut Transpersonal Catalunya.
Durante la última década me he dedicado a la búsqueda de mí mismo con el afán de encontrar mis propias verdades sobre quién soy, de dónde vengo y hacia dónde voy. Esta intensa búsqueda me ha llevado a descubrir el Mito del Viaje del Héroe, un potente mapa del camino de transformación y evolución interior. Disponer de un mapa como este me ha sido y me es muy práctico para caminar por terrenos donde el único guía y maestro es uno mismo. Es mi intención con este Grupo del Viaje del Héroe, poder acompañar a otros buscadores en su viaje.

TERE CASAS:
Coach y facilitadora del cambio. Creadora de Metamorfosi Personal y co-fundadora de EcoglobalBcn. Ingeniera Técnica Forestal, cursando actualmente Psicología en la UOC. Máster en desarrollo personal y liderazgo por la UB. Formación en Inteligencia y Ecología Emocional, graduada en Eficacia Mental por el Método Silva.
Apasionada por el ser humano y la transformación personal desde hace años, empecé mi camino de transformación cuando me atreví a buscar las respuestas en mi interior. El coaching, la creatividad, la experimentación, la gestión de las emociones, fueron algunas de las herramientas que me ayudaron a emprender el viaje hacia el despertar de la consciencia y embarcarme en mi misión de vida. Poner mi talento en beneficio de los demás es lo que me motiva a seguir recibiendo y transformando la vida, el mejor regalo que he recibido.

9) Datos específicos

Día 2 de Marzo Presentación del Grupo del Viaje del Héroe a las 17:30 a 19:30 en el mismo lugar donde tendrán las sesiones del Grupo.

Lugar: c/ Gran Via de les Corts Catalanes 566, 4A, Coaching & Comunicació, Barcelona
Inscripciones: info@despertarintegral.com
Contacto: 622.08.38.05 o 659.901.701

diumenge, 22 de gener de 2012

Des-preocupada-ment

La vida, sovint, ens parla en forma de metàfores que ens ajuden a comprendre millor la realitat. La setmana passada en Sergi Torres* me'n va regalar una que em permet compartir en el bloc.
...
Tots tenim problemes, preocupacions, temes a resoldre que ens ocupen gran part de la nostra ment, també del nostre cor i, en conseqüència, no ens deixen caminar per la vida amb total plenitud.

Hi ha certes preocupacions que ni tan sols ho són, de preocupacions! Sembla que formin part del present però només ens falta donar el pas de deixar-les anar, ja que continuem aferrats a elles per por a la incertesa. La raó les alimenta, però sabem que el nostre cor ha deixat de nodrir-les.

Us sona? ...Aquella feina que ja no ens il·lusiona, aquella parella en la que hem deixat de creure, aquella amistat que només és compromís, aquella relació que ens pesa... El concepte de 'deixar anar' és dolorós perquè implica desaferrament, desidentificació, mort... i valentia per atrevir-nos a permetre que neixin coses noves.

Observo el que fa l'arbre, que es desprèn de les fulles quan sap que ja no té sentit seguir aferrat a elles. Gràcies a deixar-les anar, aquestes poden passar a formar part d'un altre sistema i transformar-se en quelcom diferent i valuós: l'humus; que, de nou, tornarà a nodrir l'arbre tancant el cicle de la pròpia vida. 

El més interessant és veure com fa aquest procés: Quan l'arbre sent que s'ha de 'desaferrar', deixa d'enviar saba a les fulles. En d'altres paraules, deixa d'enviar-lis energia. Fent això, li és molt més fàcil desprendre's d'una fulla que mor per inanició, que cau pel seu propi pes i amb naturalitat... que no pas d'una fulla que encara està viva.

Deixar d'enviar energia a un problema ve a ser com deixar de pensar en ell. Hem d'aconseguir ocupar la ment (i la vida!) amb les coses que ens il·lusionen i que ens nodreixen. Si no podem transformar i fer renéixer les que han mort en el nostre cor, millor aturar-nos i aprendre a esperar amb confiança que, malgrat sentir-nos despullats, noves fulles naixeran. 

Sabem del cert que si no alimentem una idea, aquesta morirà. No sabem quan trigarà a passar, ni com esdevindrà, ... però fins i tot és possible que passi que, en arribar aquell moment tan temut, ja no recordem, ni tan sols, que allò formava part de nosaltres.

* Sergi Torres: http://sergitorres.es/ Aquí teniu l'enllaç al seu web i us convido a que el conegueu i us deixeu inspirar per la seva forma de viure i veure la vida. Cada dimecres fa una conferència a Aurea's i el proper dia 31 de gener estarà a Canvi!

divendres, 20 de gener de 2012

El que és fora, és dins

Cal llegir coses com aquest fragment per adonar-nos de la grandesa de l'ésser humà. Si dins nostre hi ha quelcom més gran que una galàxia, quines són les nostres possibilitats?

Així comencen els meus apunts de fisiologia:

"El nostre cervell és més complex que una galàxia plena d'estrelles: s'estima que un cervell humà adult conté entre 100 i 500 trilions de connexions. Fem atenció, per un moment, a aquesta quantificació descomunal i vasta. El 1998, l'astrònom Paul S.Butterworth va estimar en 100 bilions les estrelles de la nostra galàxia. Amb trilions de connexions sinàptiques entre les cèl·lules del cervell, les possibilitats són ingents.


Podem dir que el sistema nerviós presenta plasticitat en tant que pot canviar, pot canviar en resposta a la informació genètica de les cèl·lules que el componen i en resposta a l'experiència, vista com el conjunt d'interaccions que té amb un medi variable.


En definitiva, podem afirmar que la neuroplasticitat pot exercir els seus efectes en el desenvolupament del cervell com en l'edat adulta."

Recordo els quilòmetres i quilòmetres que vam fer 'a les fosques' aquest estiu pel mig del Serengueti amb un cel 'minat' d'estels. Si el nostre cervell és com el firmament... no ens posem més excuses per honorar la vida i a qui ens ha creat. Sempre hi som a temps!

diumenge, 8 de gener de 2012

Frases inspiradores del llibre 'L'Heroi Interior' (Carol S.Pearson)

Us deixo un recull d'algunes frases i conceptes d'aquest llibre que tracta els arquetips en el viatge de l'heroi. Desitjo que us agradi.

‎'Las personas más felices son siempre las que arriesgan lo suficiente para ser ellas mismas. Son las que actúan lo menos posible los roles prescritos, pero tampoco tienen un interés especial en ser rebeldes. No sólo tienen un sentido más fuerte y desarrollado de quiénes son, sino que también reciben más amor que las demás personas porque confían que el amor que se dirige a ellas es real y no simplemente una respuesta al rol que están actuando.'

"...Prepararse es el arte de permanecer despierto..." Rashad Field

'Los héroes, no sólo aguantan zozobras, sino que también mantienen su amor a la vida, su coraje y su capacidad de cuidar a los demás. No importa cuánto sufrimiento experimenten, no tratan de pasarlo a los demás. Lo absorben y declaran: El sufrimiento se detiene aquí.'

'La convicción de que debemos sacrificar partes esenciales de nosotros mismos para ser aceptados pone en evidencia la realidad de nuestra necesidad de ser amados y también de explorar quiénes somos.'

'No importa cuánto amor, aprecio y pertenencia necesiten sentir las personas, siempre habrá un rincón solitario en el fondo de sus almas hasta que se comprometan consigo mismas.'

'Libertad es otra manera de decir ya no tengo nada que perder. El único modo de ser totalmente libre no es comprometerse, sino no tener nada en absoluto.' Janice Joplin

'Cuando aprendemos a dar y recibir, podemos ingresar en un flujo de entrega y aceptación que es la esencia misma del amor: la reciprocidad.'

'Todos podemos tener suficiente si no acumulamos. (..) Nuestra capacidad para desprendernos le comunica al Universo nuestra disposición para recibir.'

Los magos no tratan de forzar el cambio social porque reconocen que las personas necesitan emprender sus viajes para desarrollar la capacidad de vivir en un mundo más humano y pacífico.'
'Uno no puede hacer la Revolución. Uno sólo puede ser la Revolución.'

'La recompensa del viaje inevitablemente solitario del héroe es, pues, la comunidad, comunidad consigo mismo, con otras personas, y con el mundo natural y espiritual. Al fin de su jornada el héroe se siente y está como en casa en todo el mundo.'

'Por fin, cuando aprendemos a celebrar y a afirmar todo lo que somos y todo lo que recibimos diariamente, a amarnos, y a amar a los demás, al planeta, a Dios, al potencial de la vida en el Universo, ingresamos en una nueva era.'

Bon viatge, herois i heroïnes!

dijous, 5 de gener de 2012

Nit de reis!

Recordo la nit de reis d'una forma molt especial. Com si fos ara, veia amb els meus propis ulls com els camells pujaven per una escala de bombers fins el nostre balcó a menjar el pa i veure l'aigua que els hi havíem deixat al costat de les sabatilles. És clar, les sabatilles per què els reis sabessin l'edat dels nens de casa... ara hi caic! jajaja! Els meus pares treballaven sempre l'endemà, per això els reis començaven els repartiment per Sants, i així només calia fer veure que anàvem a dormir. I què divertit ser els primers! Quin honor! Recordo regals molt xulos i d'altres molt típics de la nit de reis, d'aquells que es veuen per la Gran Via... caramels, carbó, firetes... Per a tots era la nit més llarga de l'any!

Dies abans, els meus tiets em portaven a entregar la carta al rei del Portal de l'Àngel. Em feia molt de respecte veure el rei de tan aprop, però tocava fer-ho, com també sempre em feien la foto de rigor. I dies després, a la cavalcada s'ha dit! Carrosses, regals, caramels, i moltes caixes de regals. Quin tinglado!

Recordant coses impossibles, també recordo a la perfecció, com si l'hagués vist, l'angelet que em deixava un regalet sota el coixí quan se'm queia una dent. Quina passada la imaginació que tenim de petits.

Jo voto per recuperar-la!
Siguem petits, honorem la màgia, la imaginació, el nostre nen/a interior que és el motor dels nostres somnis! A per ells!!!!!!!!!!!!