dijous, 15 de març de 2012

Cooperació i consciència

Com va dir Lao Tsé, ‘Un viatge de milers de quilòmetres comença fent un primer pas’.

L’esperit de cooperació es materialitza en el moment que prens la decisió i t’arrisques a viatjar amb la finalitat de descobrir noves cultures des de la pròpia experiència personal, per compartir un treball, viure la vida d’altres en la pròpia pell, per observar diferents punts de vista amb els propis ulls. Sol haver una inquietud primera en tot cooperant, una profunda curiositat, una gran empatia, una sensibilitat per l’ésser humà i una gran disposició a comprendre.

Comprendre i estimar les diferències. Acceptar i fluir amb la vida. Hi ha tantes coses que se’ns escapen de les mans! La incertesa, el ‘no control’, el deixar-se portar, la confiança, el compartir, la comprensió i, finalment, l’estima. Aquestes són, al meu parer, les fases d’un viatge de cooperació. Vindrien a ser com la pluja que arriba quan toca, justa i necessària, que rega la primera llavor i fa créixer l’esperit cooperacionista dins de cadascú.

Jo no sóc més que tu, Tu tampoc ets més que jo. Jo sóc com tu, Tu ets com jo. En definitiva, tots som Un.

Viatjar per integrar-se i ser un més és diferent a viatjar per conèixer món. Tot el que és vivencial no ho filtra la raó. Les experiències primer són viscudes, i després processades, gràcies a les emocions i sensacions que emergeixen sense control.

Quan viatges amb aquest propòsit i ets capaç de mirar a la gent de tu a tu, res torna a ser igual. ‘Posar cara i ulls a la pobresa’ és quelcom que transforma la vida per sempre. Caldria parlar molt de què és pobresa i què és sentir-se pobre, la pobresa material vs. la pobresa espiritual,… però tota pobresa viu en persones que pateixen, i és quan convivim amb elles que se’ns obre una porta a la riquesa interior. Sembla mentida, oi?

Recordo uns camps de treball a Rondònia (Brasil), a les línies de deforestació a l’Amazònia. Estàvem treballant a les diferents escoles de la zona per fer reflexionar als mestres sobre la importància del joc en l’educació dels infants. De vegades, caminàvem més de deu quilòmetres per arribar a una escola, amb el material a les espatlles. El cas és que, aquella, era la mateixa distància que havien de caminar els nens i nenes cada dia per rebre les classes. La mestra impartia la lliçó al mateix temps que feia el dinar pels alumnes i cuidava, en alguns casos, del seu fill de pocs mesos.

En aquella ocasió, estàvem a la línia 94, allotjats en una casa on vivien l’àvia, Teresinha, la seva parella i els tres néts. Ella els feia de mare. Les comoditats eren nul·les: sense electricitat, sense aigua corrent, sense pou ni cisterna, sense vàter ni letrina, sense llits per a convidats, en definitiva, sense recursos materials. Aquella curta estada a la casa de fusta de la Teresinha ens va frapar. En ella, va ser on ens vam sentir més abrigats i més ben acollits. Amb un somriure franc, ens varen cedir els seus llits per dormir. Tot i que érem només quatre, no hi cabíem, doncs els tres nens dormien junts al mateix llit, …cada dia. La fusta que feia de llit i el prim matalàs que la cobria, van solcar el meu cor tota la nit. Vaig entendre que, si les paraules es diuen des del cor, no hi ha res que les aturi. I que, honorant els teus hostes, sembres la llavor de la humilitat dins el seu cor, per sempre més.

A Rondònia es feia fosc a les sis de la tarda i durant onze o dotze hores era negra nit. Recordo estar fent sobretaula després del modest sopar amb els llums d’oli, i preguntar: - ‘Què feu, doncs, si no teniu llum  fins demà a les sis?’ – ‘Anem a dormir i esperem que torni a sortir el sol’ – em va contestar la Tereshinha. La seva resposta em va fer adonar de l’absurditat de la meva pregunta, de com de simple és viure i com de complicat ho fem de vegades.

Compartir experiències senzilles de la vida quotidiana amb persones tan excepcionals, que tiren endavant a pesar de les dificultats, que donen classes d’alfabetització a la gent del seu poble quan els seus néts dormen, que tenen un somriure perenne,… remou el cor i la consciència. A partir de llavors, res torna a ser igual, prens consciència de qui ets i què tens a través dels sentiments, del que és intangible, i que només es genera entre persones capaces de donar i rebre la vida essencial.

Viatjant a l’Índia, uns anys més tard, vaig viure una situació semblant, també cooperarant a escoles i orfenats. En aquell temps, la meva ment i el meu cor estaven ocupats pel desig de ser mare, i per a mi era tot un repte entregar la meva energia a canvi de poder viure experiències amb nens i nenes que potser desitjaven rebre el que jo tant volia donar. Ja amb els tràmits d’adopció començats, cuidar d’infants sense pare ni mare que mai podria adoptar se’m feia dolorós, colpidor… i un cop més, transformador. Els mateixos nens em varen portar pel camí de l’alegria, l’agraïment i la superació. Van ser els meus mestres.

Els adults em van ensenyar, amb la seva humilitat i grandesa, amb la seva coherència i la total entrega, amb la seva mirada transparent i el seu cor lluent, que una família es pot forjar de moltes maneres, i que l’autenticitat dels projectes i les relacions humanes és proporcional a l’amor que hi resideix en ells. Si no, no podria entendre les llàgrimes que vessaven els meus ulls quan veia els nens marxar feliços cap a l’escola, tots amuntegats dins una petita furgoneta, alhora que s’acomiadaven amb somriures radiants dels que eren els ‘seus pares’.

Què és realment ser pare i mare?, què vol dir ser una família?, què és vocació i què és professió?, què vol dir posar els teus talents a servei dels altres?, què vol dir entregar-se i ser útil en benefici del món?

Cada vegada que en el meu dia dia veig nens i nenes que van agafats de la mà dels seus pares, o asseguts darrera el cotxe de camí a l’escola, descobrint les senzilles coses de la vida per primer cop, el meu pensament i el meu cor es traslladen a aquell petit racó de Madurai, entre aquells infants que també posseeixen un bocí de la meva vida i que tant els estimo, perquè em van despertar en mi un xic més de consciència forjada en l’amor als altres.

Del dolor a la tendresa, de la por a l’amor… un pas.

El camí cap a la consciència va de la mà de construir-nos a nosaltres mateixos en harmonia amb el que ens envolta: persones, animals, plantes, tradicions, cultura... Ser respectuosos, oberts, empàtics, solidaris, comprensius, cooperant amb els somnis i treball dels altres.

Està clar que tots junts som més que la suma de les parts, i tots som necessaris i imprescindibles en aquest món, raó de més de caminar plegats. Tots hem d’arribar alhora, si és que hi ha final. Hem d’entendre que, en el camí de la consciència i l’amor, no hi ha guanyadors ni perdedors, tots som Un, i tots contribuïm a fer possible un món millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada