V, un gran moviment sistèmic

La concentració de més d’un milió i mig de catalans a Barcelona el passat 11 de setembre de 2014, de forma voluntariosa, ordenada, pacífica, respectuosa, silenciosa, sense insults ni incidents, amb l’alegria i la voluntat per bandera, va ser un autèntic moviment sistèmic de tot un poble que, més enllà de la imatge visual i la gran obra d’art humana, pot ser clau, energètica i sistèmicament, en la seva història com a poble.

 

La voluntat: VOTAR. Votar per decidir el seu propi futur en un acte responsable i conscient, incloent totes les opcions, escoltant l’opinió de tots els membres, i acceptant la voluntat de la majoria per crear un país nou, amb i per als seus ciutadans.

Un moviment global (físic i emocional) d’aquestes dimensions, ja no el pot aturar cap norma ni cap llei en una societat civilitzada. Els catalans hem cridat de forma silenciosa, sense perdre el seny ni el somriure, fent honor a la nostra rauxa d’imaginar l’impossible i fer-ho! Això només ho pot fer un poble sense por, segur d’ell mateix i que se sent fort per fer front les adversitats, capaç de reconèixer el seu passat i capaç de prendre les regnes del seu esdevenir.

No podem crear el futur si no som capaços de mirar el passat amb pau, calma, acceptant i honorant els que van ser abans que nosaltres. Catalunya ho ha fet. Ha honorat la seva història, ha recollit el llegat i s’hi ha inclinat celebrant el Tricentenari del 1714. Ara viu el seu present amb incertesa però plenitud, amb valentia i molta confiança. És per això que ara pot somiar amb la seva llibertat, agafant les regnes del seu futur, creant-lo, transformant allò que som per allò que volem ser.

No es vol mal a cap poble veí, a cap persona que pensi diferent. Com a catalans tenim l’afany de tirar endavant per nosaltres mateixos, sense esperar reconeixements ni sentir-nos diferents ni encaixonats en una bandera ni lleis que no són les nostres. Ser qui som, qui volem ser.

Com a catalana de cor, puc dir que l’acte de la V va ser per mi una festa, profunda i sentida. L’alegria era desbordant i serena alhora, es contagiava i fluïa pel propi collage humà. El màxim plaer de ser part d’un tot i ser tan insignificant alhora, ...sublim! El meu anhel i el de molts semblava ser compartit i escoltat, envolcallat per la gran massa crítica que volia decidir fermament el seu demà. Un pur acte de consciència individual i col·lectiva que et fa capaç de cop, que et fa conscient de les teves arrels, nodrint el cor i l’ànima de tal manera que et permeten prendre consciència de les teves ales, prendre l’esperança necessària per començar a somiar en formar part d’un país normal. Ni millor ni pitjor que els altres... només el meu estimat país.

Un país no són només les fronteres, la seva riquesa econòmica o del territori, els seus paisatges o la gent que s’apodera del teu cor. El meu país per a mi és la meva forma de viure (sentir, parlar, actuar, relacionar-me). Parlar la meva llengua sense recança, viure les meves tradicions, poder parlar de la història de cadascun dels que han sigut abans que jo, i relacionar-me des del que sóc: un jo canviant que es transforma, amb moltes mancances i també virtuts, que acull en el seu cor un anhel de llibertat que prové de més enllà de mi.

Quan transites pel camí del creixement personal, o quan observes les grans barbàries bèl·liques que s’esdevenen en aquest petit nostre món, aquests aspectes identitaris esdevenen duals i semblen secundaris, prescindibles. Molts cops hi he reflexionat quan he viatjat arreu del món i he vist situacions i conflictes que m’han tret la son i m’han commogut en la impotència. 

Més enllà de la seva riquesa o la seva pobresa, tots els pobles volen ser ells mateixos, mantenir la seva identitat per damunt de tot. Defenso i opino que cal preservar les diversitats de cada poble, comunitat i persona. D’igual manera que tots som iguals i diferents alhora, i ens enriquim quan respectem i enaltim les nostres diferències, aportant riquesa al conjunt.

Per fer un món millor, necessitem poder ser la millor versió de nosaltres mateixos. Per això el meu país necessita construir la seva millor versió. Per fi, ara ha arribat l’hora!

Bon camí cap a la independència!

 Per ampliar la notícia clica aquí