diumenge, 10 de febrer de 2013

De la crisi a la responsabilitat


En l’entorn que estem de CRISI i INCERTESA, val la pena que ens aturem per distingir el que és personal del que és social. Està clar que podem incidir en el que està dins el nostre cercle d’influència, però no en el que és fora, en el cercle de preocupació. La nostra actitud, positiva o negativa però, sí té un impacte sobre aquest cercle d’influència, fent-lo més gran o més petit, en funció de la nostra voluntat de formar part de la solució, o bé del problema.
 
 
Les emocions negatives es contagien ràpid i ens poden baixar les defenses, fent-nos estar passius i queixosos, reaccionar a la mínima o estar sempre a la defensiva. En canvi, si la nostra actitud és positiva, afavorim el bon clima emocional dels entorns en els que ens movem, afavorim una actitud proactiva en nosaltres i en els que ens envolten, i per tant, ens fem més fàcilment càrrec de la nostra responsabilitat, actuant amb més coherència i sentit comú.
 
Cada petita acció nostra té un impacte en nosaltres, en els altres i en el món. Com l’efecte papallona, mai sabrem del tot com ha repercutit el nostre somriure, la nostra paraula amable, el nostre gest generós… però fins i tot una mirada compassiva pot arribar a salvar una vida.

Tornant a la paraula CRISI, més enllà de l’oportunitat que la paraula porta implícita en xinès, també hi ha, en la nostra societat actual altres conceptes que han anat apareixent en boca de tots.

Un d’ells és la sensació de desesperança que va més enllà de la crisi. Es diu que la crisi és de valors, que la crisi és financera, que s’afegirà aviat una crisi energètica…
 
La nostra pròpia resiliència com a persones davant d’una crisi, ens faria més humans i solidaris en situacions adverses, com qualitat implícita de la raça humana. Tot i així, la corrupció que veiem aflorar cada vegada més dels nostres organismes superiors, dels polítics que ens representen, etc. fa que s’incrementi la sensació de desesperança als carrers, a les llars, a la societat civil en general.

Ja no és la recessió, la manca de previsió, el nefast lideratge… sinó també la manca de VERGONYA, la manca de VULNERABILITAT i la manca de CULPA que expressen els nostres dirigents, tot i haver actuat deshonestament, irrespectuosament, nefastament. Aquesta és la causa de la desesperança, de la degradació moral que alguns sentim darrerament donades les circumstàncies socials.
 

Cal veure com, aquesta degradació del sistema, del nostre entorn físic i moral, com a la natura, manté encara alguna possibilitat de ser resilient i renéixer a pesar de tot. La clau està en cadascú de nosaltres. Cal buscar la il·lusió en el mar de la desesperança, cal que plantem la flor que neix enmig de l'asfalt. Canviem el que estigui a les nostres mans, canviem el problema per la solució, la queixa per la responsabilitat.
 
 
'Quanta més llum hi hagi en nosaltres, més brillant serà el món on vivim' Shakti Gawain.
'Sigues el canvi que vols veure en el món'. Mahatma Gandhi
'Per veure-hi clar, només cal canviar la direcció de la mirada.' A. de Saint-Exupery
 

1 comentari:

  1. "La clau està en cadascú de nosaltres"...
    Estem d'acord. No s'arriba a aquesta conclusió només desde el cap (la raó). Fa falta l'experiència d'anys de cerca, la vivència de tota classe de sentiments i una ferma voluntat d'esdevenir conscient...
    Endavant i amunt, Tere!
    T'erestimo!
    PD.: Trobo a faltar el bloc d'en Joan Melé...

    ResponElimina