L'arribada del nou any, el nostre aniversari o un fet important a la nostra vida ens predisposen a fer balanç del passat per orientar-nos cap al que volem aconseguir en un futur. Per això, en començar l'any, és habitual fer llistes de bons propòsits i nous reptes.De la mateixa manera que comencem a escriure i ens disposem a estrenar el 'paper en blanc', l'any vindria a ser com un full de temps diàfan en el qual hi podem posar més i més coses. 'Passar més temps amb els amics, dedicar més i millors hores amb la família, fer més esport, invertir més temps a cuidar-me, apuntar-me a classes de cuina, sortir més a la natura, tenir temps per mi' figuren entre les habituals.
Buff... si en caben de coses! Abans d'omplir el full de desitjos i obligacions, aquest any proposo que ens prenguem temps i espai suficients i que comencem l'any amb només el propòsit de 'mantenir una actitud positiva per rebre tot el que s'esdevingui en el 2014'.
Ja sé que aquesta afirmació pot semblar un tant conformista, poc somiadora. Si pot ser útil per algú, per mi és la més sostenible per començar aquest 2014. De vegades el nostre entorn és plagat de reptes laborals convincents per altres, mils de somnis de projectes fantàstics que desperten al teu voltant, il.lusions que es fan realitat quan mires per la finestra... De vegades em dóna la sensació que el món es mou però jo segueixo en el mateix punt de partida: comprant paciència, pintant l'esperança, ballant amb la incertesa i desembolicant decepcions. Ja m'enteneu. És bo aprendre a esperar, ser pacient, però també a no esperar.
No podem controlar el destí, ni tan sols fer realitat els nostres somnis si la vida no està de la nostra part. De vegades el marcar-se reptes i tenir expectatives només ens genera sentiments de frustració.
En el Mindfulness es parla del concepte vacuïtat, i a la Gestalt del buit fèrtil, i és que només del buit poden néixer noves possibilitats. No és una feina fàcil 'buidar-nos', 'drenar' les nostres emocions, crear espai a la nostra vida, i menys al nostre calendari!
Una de les maneres de 'buidar' la nostra vida amb positivisme pot ser a través de l'agraïment, i també a través del dol. Tot el que hem viscut ja és passat, i tot el que ens genera dependència i aferrament, segurament també forma part més del passat viscut que de la intuïció de futur que anhelem viure.
Es pot explicar amb la metàfora del vas o de la tassa. Hi ha qui pensa que nosaltres no en som el contingut, sinó la ceràmica o el cristall que allotja l'espai i que, només buidant-nos, podrem omplir-nos de noves possibilitats, sense deixar de ser qui som.Darrerament vaig tenir la sort de participar en un ritual animista africà sobre el dol amb la Sobonfu Somé (Institut Gestalt) i que em va permetre buidar la meva 'tasseta'. Va ser un treball intens, en grup, vivencial, i que em va preparar per poder fer un comiat simbòlic a moltes emocions i situacions passades.
Convido a que cadascú trobi els seus petits rituals per anar deixant anar aquelles emocions, històries passades, èxits o fracassos que només ocupen espai a la 'maleta'.
Cal que anem deixant anar els fils amb els que lliguem els estels que fem volar dia rera dia i que als que dediquem tants esforços per mantenir-los a l'aire amb la finalitat de guarnir el nostre cel de colors. Convé que fem un balanç del nostre present i avaluar els estels que decidim mantenir a l'aire. Per mi no es tracta de voler fer-ne volar més i cada vegada més alt, sinó de tenir les mans i el temps més lliure per 'rebre' la vida.
Feliç i lleuger 2014!
...i per acabar, un conte ;-)
La taza de café
Un grupo de profesionales, todos triunfadores en sus respectivas carreras, se reunieron para visitar a su antiguo profesor. Pronto la reunión se enfocó cerca del interminable estrés que les producía el trabajo y la vida en general.
El profesor les ofreció café, fue a la
cocina y pronto regresó con una cafetera grande y una selección de tazas de lo
más selecta: de porcelana, plástico, vidrio, cristal -unas sencillas y baratas,
otras decoradas, unas caras y otras realmente exquisitas...
Tranquilamente les dijo que escogieran
una taza y se sirvieran un poco del café recién preparado. Cuando lo hicieron,
el viejo maestro se aclaró la garganta y con mucha calma y paciencia se dirigió
al grupo:
Se habrán dado cuenta de que todas las
tazas que lucían bonitas, se terminaron primero y quedaron pocas de las más
sencillas y baratas; lo que es natural, ya que cada quien prefiere lo mejor
para sí mismo, ésa es realmente la causa de muchos de sus problemas relativos
al “Stress”.
Continuó: Les aseguro que la taza no
le añadió calidad al café, en verdad la taza solamente disfraza o reviste lo
que bebemos. Lo que ustedes querían era el café, no
la taza, pero instintivamente buscaron las mejores, después se pusieron a mirar
las tazas de los demás.
Ahora piensen en esto: La vida es el
café, los trabajos, el dinero, la posición social, etc. son meras tazas, que le
dan forma y soporte a la vida, y el tipo de taza que tengamos no define ni
cambia realmente la calidad de vida que llevemos. A menudo, por concentrarnos sólo
en la taza dejamos de disfrutar el café.
