diumenge, 22 de maig de 2011

Hi havia una vegada...


                  ...a cents de peus de terra un ocell que volava cada dia per sentir la llibertat. Era una gavina blanca, lluenta amb la brillantor del sol, quasi nacarada, i majestuosa pel seu vol. El seu món era singular perquè no tenia fronteres, era il·limitat i ella incansable. El seu secret era el de no trobar mai la monotonia en l’immens oceà i saber valorar les petites coses que feien el seu entorn cada dia un tant especial. El present estava a les seves ales i el seu rumb mai era fix, ans de ment oberta als canvis, per això era considerada símbol de la LLIBERTAT.


                  La gavina s’endinsava a la mar, tot seguint algun dels velers matiners que salpaven a l’alba. Tot semblava restar en quietud mentre el dia es despertava. Ni pescadors hi havia! Tot just alguna que altra nau que es refugiava en la tranquil·litat del paratge. Aquell matí l'ocell es va endinsar al mar a la cua d’un veler amb el nom de ‘Xopluc’. L’havien batejat així potser per la gràcia del mot, o esperant que els pogués refugiar d’algun que altre xàfec, però era ben cert que les quatre fustes i les teles es gronxaven al ritme de les onades per aixoplugar els que, gràcies a ell, defugien del que els molestava del quotidià. El veler els gronxava durant el dia, fent plàcid el moment i fent-se notar viu amb el seu va-i-vé difús i desigual. Confiant en ell el seu destí, aclaparats per la llibertat que es prenia amb ells sobre seu, talment com cavalcar a llom del cavall més dòcil, els feia sentir dominats i alhora protegits per ell. En la pitjor de les tempestes li confiarien el seu bon destí, deixant cobejar-se; i en els millors moments apreciarien el més grat de la seva companyia. Com si de la parella es tractés, estava amb ells sempre i fos quin fos el destí, transparent com l’aigua als seus peus, per això era símbol de la CONFIANÇA.


                  El timó del ‘Xopluc’, després de navegar milles i milles, havia intimat amb els seus ocupants. Uns més que altres, però sense considerar-se propietari de ningú, havia passat per moltes mans. Era de fusta de roure, moldejada i lluent. El contacte amb les infinites mans que l’havien pres havien gastat el vernís que el cobria però havien fet ressaltar la brillantor de la pròpia fusta, llimada amb el propi contacte amb les ments il·lusionades en seguir un rumb, deixant-se portar pel vent o salvant les inclemències climàtiques. Estrènye'l amb força feia més paleses les il·lusions per arribar a bon port, aconseguint dominar les adversitats, semblava que el més bonic estava sempre a l'abast. Per això el timó era símbol de la IL·LUSIÓ.

                  La fusta noble amb la que havien fet el timó provenia d’un gran roure, insigne pel seu port i emblemàtic per la seva bellesa i edat. D’estació en estació, l’arbre havia anat acumulant anys i havia anat creixent per fer-se més fort. La seva força no era efímera, doncs atorgava una llarga vida als estris fets amb l’essència del seu material. Per això l’arbre era símbol de la FORTALESA.


                  Un estiu, el roure insigne va ser triat per un modest bon pintor, qui va apreciar-ne d’ell la seva espectacular bellesa i en va fer una pintura. El paratge era magnífic, i la destresa de l’artista, rellevant. El seu garbuix d’idees, llums i colors que arribaven a través dels seus sentits eren plasmats de forma original sobre la tela. No era una visió real de l’escena el que pintava, però la seva forma d’expressar aquella natural bellesa, feia admirable i digne l’art a través dels seus dits. Per això el pintor era símbol de la IMAGINACIÓ.


                  L’artista es movia. S’apropava i allunyava del quadre en qüestió de segons, combinava els colors de les seves pastes i en sentia la humitat. S’ajudava dels pinzells, i de tant en tant amb els dits directament sobre la tela, per suavitzar-ne el relleu. Amb els pinzells, de pèl suau i flexible, dominava les corbes i els traços. Es posava dins la pintura, i n’era coneixedor de l’existència de cada traç per irregular que fos, doncs ell n’era el creador. La punta fina i suau del pinzell amb el seu joc sinuós de canell era l’expressió pura de l’harmonia, per això el pinzell era símbol de la TENDRESA...

que quan fiblava els sentits de l’artista el feia plasmar a toc viu i decidit sobre l’obra els colors més càlids. Així, va pintar el prat ple de roselles al voltant del majestuós arbre. Dels verds i amarronats, passant pels verds daurats de les fulles il·luminades pels raigs de sol estiuenc de mitja tarda, arribà als vermells més vius de les flors notòries als peus de l’arbre. Les pintà una a una, combinades amb els verds més suaus, amb un toc de pinzell enèrgic i apassionat. Per això les roselles eren símbol de la PASSIÓ.


                  Enrotllat i sense emmarcar, l’obra d’art modesta restava injustament en unes golfes emmascarades per la pols del pas dels dies, mesos i anys. Malaguanyada venada artística, era per pensar. El pas del temps havia jugat en contra de la bellesa original del quadre, fent-li perdre lluminositat i acartronant la seva tela cada dia una mica més. Es tractava d’una antiguitat? Ho fos o no, l’admiració difusa per l’art i el respecte pel que es deixa envellir sense perdre valor en l’essència, va salvar la pintura de ser llençada en més d’una ocasió, a pesar de la pols que s’hi acumulava al seu damunt. Per això el quadre era símbol del RESPECTE.


                  Les golfes pertanyien a una vella casa, ara ocupada per una parella de joves a punt d’unir els seus destins per sempre més. Volien, desitjaven, compartir la resta dels seus dies junts i havien decidit casar les seves vides. Tenien la llibertat per triar i se sentien lliures per continuar sent com eren fins ara, amb les seves petites i grans diferències. Es mereixien tota la confiança l’un a l’altre, tenien la il·lusió de viure plegats i la capacitat d’il·lusionar-se per les coses més senzilles. De l’estimació de l’un cap a l’altre en sortiria la fortalesa per fer front a les adversitats futures, essent la imaginació la que donés el toc de màgia i fes especial cada petit moment. La tendresa dels seus gestos esdevenia la passió mes desenfrenada quan fonien els seus cossos en el més pur desig, tot respectant-se per sobre de totes les coses. D’aquí que la parella que s’estima és símbol de l’AMOR.
TCN - 2001

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada